Per ser un problema
TESTOSTERONA. Estem en una fase testicular de la política, i que em perdonin les companyes de la CUP, però és que elles també hi participen, com en la moció que han registrat al Parlament demanant que es confirmi la validesa de la declaració rupturista del passat novembre. Sí, aquella proclama que no té cap altre valor que el literal (no goso dir literari) perquè abans cal preparar estructures d’estat i passar per un referèndum vinculant... que són impossibles sense una ruptura prèvia. Estem en un atzucac en què el marc legal ens impedeix tenir les eines necessàries per trencar el marc legal. Amb aquest panorama, ni Espanya acabarà amb el sobiranisme, ni Catalunya se separarà d’Espanya. Tenim un conseller d’Exteriors lligat de peus i mans per la diplomàcia espanyola, però el tenim. Tenim estelades als ajuntaments que la delegada del govern espanyol no pot anar retirant una per una. Tenim aquesta mena de rebel·lies quotidianes que ens converteixen en una pedra a la sabata, però poca cosa més. No som un problema i fins que no ho siguem és molt difícil que les coses canviïn.
CALÉS. Això sí, tenim uns actius econòmics que ens converteixen en un problema potencial. La nostra capacitat fiscal, les nostres exportacions, la capacitat d’atreure inversions fins i tot en un context tan precari com l’actual fan que qualsevol canvi en l’estatus de Catalunya -encara que només fos el concert econòmic- sigui una perspectiva terrorífica per al govern central. Però és Montoro qui té l’aixeta i qui dosifica el retorn dels nostres diners (descomptant el dèficit fiscal) amb una altra demostració testicular, pròpia de supporters del PSV Eindhoven, amb l’agreujant que la premsa fidel transmuta el relat dient que és Oriol Junqueras qui pidola calés espanyols per nodrir els seus deliris. La decisió judicial sobre la gestió del famós 0,7 que l’IRPF destina a entitats socials, que ha indignat tot el tercer sector català, és l’últim capítol de l’ofensiva per garantir allò que Ciutadans anomena “la igualdad y libertad de todos los españoles”.
PROBLEMA. Mentre PP, PSOE i C’s tinguin el pes que tenen, és impensable una oferta de Madrid. Per tant, la incapacitat de les autoritats catalanes per revertir aquesta situació només pot portar a dos escenaris igualment dolents: la rebel·lia o la marginalització. Les possibilitats d’una insubordinació catalana són escasses si, com dèiem, no passem de pedra a la sabata a problema real. Perquè esdevinguem un problema cal que Europa i el món ens percebin com a tal. Per captar la seva atenció, caldrà que la gent s’hi impliqui, i no només l’11-S. I perquè la gent s’hi impliqui, cal que el govern català es guanyi el seu suport, governant bé en aquells àmbits on pot fer-ho, i mostrant bones intencions en tot allò que encara li està vedat, com per exemple l’acollida dels refugiats. En aquest tema, l’oferta de Puigdemont és un brindis al sol; però l’enfurismada reacció de Soraya Sáenz de Santamaría ho ha convertit en un consol entre tantes humiliacions.
