Un plany i una disculpa
OBLIT. Fa un parell de dies, sobtadament, em vaig adonar que no sabia els noms, ni les edats, ni les nacionalitats, dels 16 morts dels atemptats de Barcelona i Cambrils, i em vaig sentir malament. Durant dues setmanes frenètiques havia estat tan obsedit amb les repercussions de la massacre, tan amoïnat pel futur de la nostra cohesió social, tan indignat per la manipulació política, tan deprimit per la baixesa dels qui encara gosen dir-se periodistes, que em vaig oblidar de plorar els morts, de sentir recança per les vides segades i les famílies trencades, de plànyer-me per l’absurditat d’un Univers sense Déu o amb un Déu imbècil que segur que no es diu Al·là. Admetem-ho: hem parlat de tot excepte de les víctimes. Hem debatut sobre la condició de musulmà a Catalunya, sobre la falta d’expectatives del jovent d’origen àrab, sobre si els Mossos podrien ser la policia d’un estat, sobre si l’imam de Ripoll era un sospitós habitual o no, i sobre si un document de merda amb un avís sense versemblança, rebut al mateix temps a Madrid i a Barcelona, podia matisar la bona feina dels Mossos.
DOL. Vam reaccionar amb estupor davant la sang vessada, però vam canviar de tema tan de pressa que podria semblar que estem avesats al terror. I no hauria de ser així. L’atac de la Rambla és el més mortífer que ha conegut Barcelona des del llunyà atemptat d’ETA a Hipercor, que va deixar una ferida terrible. El crim és tan abjecte, tan arbitrari, i l’assassí es va acarnissar de tal manera amb els passejants de la Rambla que el nostre estupor hauria de fer impossible cap altre debat. I, en canvi, després de les primeres hores d’impacte emocional, ens vam embrancar col·lectivament en una xamfaina de discussions sociopolítiques que altres països haurien ajornat, si més no, algunes setmanes. El dol silenciós de l’endemà, els crits de “No tinc por” i l’abraçada entre el pare del nen mort i l’imam de Rubí van ser imatges boniques. El que va venir després, incloent-hi les apel·lacions corals a la unitat d’Espanya i la manifestació del passeig de Gràcia, no ho va ser tant.
DISCULPA. Demano perdó a les víctimes perquè jo mateix he invertit molt més esforç a parlar de politiqueta domèstica que a lamentar les seves morts absurdes. Perdó en nom de totes les banderes i totes les causes, algunes de ben nobles, que ens han fet oblidar la tragèdia. Demano perdó perquè el pànic a una reacció islamòfoba ha fet que, de bona fe, ens preocupéssim de les famílies dels botxins quan les famílies de les víctimes encara necessitaven, potser en exclusiva, el nostre suport i escalf. Demano perdó perquè hem defensat o atacat la policia per motius diferents de l’afany de justícia. I demano perdó per un munt de sentències desafortunades, com aquesta d’Enric Hernàndez que ja s’ha fet cèlebre: “ Aflora ante el referéndum del 1-O el nosotros versus ellos, la misma linea divisoria que enajenó a unos jóvenes de Ripoll ”. Les víctimes del 17 d’agost haurien de poder saber que no van morir per satisfer cap obsessió personal. I les seves famílies, també.
