Mentre no hi ha fets, hi ha fotos
FICCIONS. A falta d’acció política real -de passos concrets cap a la realització d’un objectiu-, la política catalana continua dominada pel teatre i per les posturetes. Tant de bo el curs polític que avui s’enceta ens faci entrar en una fase més executiva, més definitòria, seguint les previsions del full de ruta. Costa de saber, perquè tots els que hi estan implicats ho expliquen de manera diferent, la qual cosa no deixa de ser inquietant. De moment, l’únic horitzó indiscutible és la qüestió de confiança de Puigdemont i la negociació d’uns pressupostos. Ens diuen que l’estiu del 2017 anirem a votar, però això no és dir gaire. El referèndum té partidaris i detractors, i les eleccions autoanomenades constituents són de difícil pronòstic, perquè costa de creure que l’actual majoria les convoqui si no té unes enquestes propícies. De moment, doncs, l’interès d’uns i altres és fixar un frame favorable.
FRONTERES. Mentre l’antiga CDC es llepa les ferides i busca un espai i un nom, i els partits de matriu espanyola -PP, PSC i C’s- semblen esmorteïts pel depriment espectacle que es viu a Madrid des de fa un any, és l’independentisme d’esquerres i l’espai dels comuns el que es fa notar més, intentant conquerir el centre exacte de totes les fotografies. Per això Junqueras ha fet un acte de partit amb la CUP i Podem, i per això Ada Colau ha decidit assistir a la manifestació d’avui, que és, ho vulgui ella o no, una demostració independentista. ERC i el futur partit de Colau són les formacions potencialment més poroses, amb més votants de frontera. Per tant, tot aquest papalloneig és lògic i no té res d’original. Fora d’aquest cobejat espai central, el PSC alerta contra un front independentista, i l’antiga CDC agita el fantasma d’un nou tripartit. Tampoc no té res d’estrany. Mentre no hi hagi acció política de veritat, mentre no es precipiti el conflicte ineludible, no hi haurà apostes en ferm i aquests exercicis de gesticulació i propaganda continuaran.
ALIANCES. Oriol Junqueras intenta surfejar sobre un electorat divers amb la mateixa perícia amb què, en l’època autonòmica, ho van fer Pujol i Maragall. Ha de pensar, però, que el gran actiu d’ERC és que se’l considera un partit incondicionalment independentista, disposat a fotografiar-se amb qui sigui per ampliar la seva base, però sense deixar marge per a malentesos. Si Colau, que és una política molt hàbil, utilitza el seu flirteig amb Junqueras per sembrar dubtes o zitzània en la majoria sobiranista del Parlament, ERC haurà de deixar-li les coses clares i reivindicar la vigència de la majoria transversal sobiranista, i el valor que conté: el fet que, més enllà dels somriures de la Diada, el Procés català s’està construint entre esquerres i dretes, entre partits que rivalitzen, es malfien els uns dels altres i voldrien absorbir-se mútuament. L’aliança estratègica entre diferents -que l’ortodòxia dels comuns s’entesta a satanitzar-és un actiu i no un entrebanc. I si en quedaven dubtes, el bloqueig polític espanyol ho ha posat de manifest de manera clara.
