17/09/2016

El fracturador

2 min
Margallo és un personatge inflexible com els seus companys de partit.

PRESTIGI. El ministre Margallo té certa bona premsa. Dins d’un PP convertit en un esperpent, el cap de la diplomàcia espanyola ha conservat, a ulls dels analistes, una respectabilitat que jo atribueixo més als seus cabells blancs i al seu parlar reposat, que no pas al fons de les seves paraules. Quan parlen Soraya o Fernández Díaz ja gairebé no cal parar l’orella, perquè són discos ratllats (expressió vintage que el jovent haurà de consultar als pares). Però si parla en Margallo, sembla que cal estar atents a la fondària dels seus arguments. Confesso que sempre m’ha intrigat el glamur periodístic del personatge, i el fet que Rajoy l’hagi convertit en portaveu habitual quan es tracta de Catalunya. Margallo ha acabat sent una versió hispànica del ministre britànic per a Irlanda del Nord. Però rere el seu to pausat i paternal, rere les constants referències als seus ancestres catalans, Margallo és un personatge inflexible que, com els seus companys de partit, no coneix cap més llenguatge que el de l’amenaça. No ha sortit de la seva boca cap proposta real d’abordar la qüestió catalana en termes polítics. I així estem.

FERIDES. L’últim estirabot de Margallo, tot i que no destrona la seva declaració més top -allò que la Catalunya independent “vagaría por el espacio exterior”- va en la línia del seu company i conspirador Fernández Díaz: la fractura social i familiar, etcètera. En lloc de preguntar-se les causes d’una reivindicació tan massiva i sostinguda, el ministre s’oblida dels antecedents i considera el Procés com la causa inicial de tots els mals, i no com la conseqüència -òbvia- d’un determinat estat de coses; la resposta a una fractura prèvia. Que la possibilitat de la independència generi un conflicte emocional a una part dels catalans és comprensible i respectable, i alguns no hem deixat de dir que un futur estat català ha de ser més plural i menys identitari del que ha estat Espanya; però un moviment com el que viu Catalunya no neix per fracturar; al contrari, neix per reparar injustícies prèvies (i vigents), per cosir ferides que molts encara neguen, per guarir els efectes de la fractura que l’Estat ha causat en aquest país durant anys i panys. Aquesta fractura prèvia és la que ho explica tot, i és la que hauria de preocupar Margallo si realment volgués una solució per a Catalunya -que vol dir, al cap i a la fi, una solució per a Espanya.

ESPANYA. Perquè, en efecte, la qüestió catalana és un problema per a l’Estat, però no és l’únic ni es pot deslligar d’altres d’igualment complexos. Espanya, en una de les conjuntures econòmiques més complicades que es recorden, està en mans d’un partit corromput fins al moll de l’os, sense una alternativa viable, amb el mapa polític esquarterat entre opcions que es declaren antitètiques i que han deixat els espanyols sense govern durant un any. I aquest Estat, davant d’un repte polític de veritat, com és el que li planteja Catalunya, no sap fer res més que callar, practicar la guerra bruta i activar la justícia. Qui fractura, ministre?

stats