Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

Ser, estar, estat

PROJECTE. Ahir Juanjo López Burniol escrivia a La Vanguardia sobre el ser i l' estar , aquests dos verbs que en català són tan promiscus, però que en termes polítics indiquen dos estadis ben diferenciats de la consciència nacional. El ser és el sentiment de nació, i l'estar , que arriba més tard, és el projecte polític que se'n deriva. Que hàgim passat de l'essència al projecte no només és lògic, sinó que és desitjable, perquè el dia a dia és feixuc i carregat d'urgències, i perquè sempre és més fàcil decidir sobre els fets que sobre els sentiments. L'àmbit sobiranista se sol felicitar per haver construït una majoria fonamentada en identitats diferents, més o menys compartides; una majoria moguda pel context socioeconòmic i la fal·lera per bastir un projecte renovat de cap a peus. I també me n'alegro, però posats a fer d'advocat del diable em pregunto si no estem utilitzant l' estar per fugir del ser , per no preguntar-nos qui som, segurament per por d'una resposta que ens desconcerti, ens desagradi o, simplement, no existeixi.

GESTIONAR. La qüestió és que, siguem un estat o no, seguirem sent un conjunt d'individus en aquest mateix territori, i els contenciosos identitaris del present sobreviuran a un eventual canvi d'estatus jurídic. Només cal veure l'última enquesta del CEO per constatar que, si bé l'independentisme manté una majoria sòlida (molt remarcable, tenint en compte l'ofensiva político-mediàtica dels últims mesos), l'unionisme no es deixa arraconar. ¿Creiem potser que un Parlament de la Catalunya sobirana tindria una configuració gaire diferent? Això no ens aboca a una fractura interna, com diuen els tremendistes interessats, però sí que ens obliga a preveure una gestió intel·ligent de la diversitat. No fa gaires dies un socialista em deia, amoïnat, que Catalunya es divideix entre els que miren TV3 i els que miren Tele5 -cosa que explicaria la fúria amb què l'unionisme intenta combatre el canal públic català, amb l'excusa de l'austeritat-. Però el país no és només un univers mediàtic. Ni dos, ni tres. D'altra banda, he sentit dir a l'Empar Moliner que basa la seva identitat en "el que entra i surt de la boca", és a dir, la llengua i el menjar. Però també hi ha el clima, els horaris, el paisatge, la priorització dels objectius vitals, el sistema educatiu, el gust per la creativitat, la manera que tenim d'abordar la relació amb els altres, el que ens fa riure i ens fa plorar...

LA CLOSCA. La identitat no es pot regular per llei. Es pot intentar, esclar, però la realitat és tossuda. Políticament, el que hem d'afrontar és l' estar i no el ser . Però preguntar-nos qui som és un exercici que no es pot deixar de banda, ni per por ni per mandra. Un país que renuncia a identificar-se, que es resigna a dissoldre's en un magma sentimental pretesament universalista, és com una closca buida. En aquest racó de món, uns quants hem d'aprendre a identificar-nos amb la diversitat més airejada, i uns quants més hem d'aprendre que la diversitat que hem creat entre tots constitueix, ves per on, la nostra diferència més notable, una de les coses que els catalans sabem fer millor.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF