21/10/2017

El curt i el mitjà termini

3 min
El curt i el mitjà termini

RESPOSTES. Espanya es troba en una crisi constitucional sense precedents. El preu que en pagarà l’Estat, el preu que ja n’està pagant, és enorme en tots els sentits. Per la seva banda, Catalunya està patint uns estralls que no cal descriure, especialment en termes de repressió, desercions i boicot. ¿L’independentisme ho hauria d’haver previst? Sí, i els republicans del 1931 també haurien hagut de preveure el 1936. Però ni els uns ni els altres podien deixar d’intentar fer el que el sufragi els permetia fer. Atacar el sobiranisme pels atacs que rep és, un cop més, culpabilitzar la víctima. En tot cas, es pot preguntar al govern català què ha previst per combatre el cop d’estat. La resposta la tindrem aviat i no sé si ens complaurà. Potser serà la gent qui tornarà a tenir el protagonisme. I això alimentarà el nostre arsenal de futur però no garanteix una resposta a l’embat actual. I la derrota gloriosa no és un objectiu. Ja no.

ESTRALLS. Cal actuar pensant en el curt termini i en el llarg termini. Són dos plans d’acció diferents. El primer, el curt, és la limitació de danys. Espero que la Generalitat, els ajuntaments i la part de la societat que creu que aquest país encara és alguna cosa digna de ser defensada, coordinin els seus esforços i demostrin al PP que, senzillament, no pot governar Catalunya contra els seus ciutadans. L’article 155 no s’ha de poder aplicar. Cal la mobilització total per defensar les institucions, per evitar la violència policial, per evitar més empresonaments i exigir la llibertat dels ostatges (no se’n pot dir d’una altra manera) que estan pagant per tots. Cal una demostració de força que indiqui a Espanya i a Europa que el preu d’ignorar la democràcia catalana és més alt que el preu de respectar-la. En això no ens hi va la sobirania; ens hi va la dignitat, la llibertat dels individus, el valor dels vots. Ens hi va poder mirar a la cara els nostres fills, poder-los dir que som ciutadans.

DIÀLEG. I malgrat la urgència, malgrat la ràbia i la impotència, cal pensar en el mitjà termini, fer que la unitat que el PP ha forjat no sigui només una aliança defensiva, sinó una coalició que representi una àmplia majoria de ciutadans aliats per un projecte col·lectiu. El sobiranisme, com a força majoritària, té la responsabilitat d’encapçalar aquest esforç, i de fer-ho amb generositat; ha de fer seure tota la gent que avui està indignada, sigui independentista o no; explicar el seu projecte, escoltar els que tenen alguna cosa a dir-hi, i conjurar-se per aconseguir allò que en abstracte és tan difícil de formular: una república lliure que, a través dels mecanismes necessaris, permeti que Espanya no esdevingui un país estranger per a tots els que viuen aquesta possibilitat amb pena o amb angoixa.

I, per la seva banda, els qui com Ada Colau volen una solució confederal han d’acceptar que Catalunya no es pot esperar fins que una idea tan suggerent sigui majoritària a Espanya. I que, per tant, com tan sovint s’ha dit i tan poc sovint s’ha practicat, el procés català ha de ser solidari però no subordinat. Sense una operació d’aquestes característiques, serà molt difícil bastir un projecte majoritari que reconquereixi la unitat civil de Catalunya. No m’importen les rialles escèptiques i els insults que ja endevino: és un preu baratíssim per als temps que corren. Sisplau, donem-nos l’oportunitat de pensar-hi, mentre gestionem, enfront la bèstia desfermada, el nostre demà al matí.

stats