No parlarem amb els de les porres

FERMESA. Han calgut anys de mobilitzacions massives i pacífiques, un referèndum amb més de dos milions de participants desafiant tota mena d’obstacles i un infame esclat de violència policial, 893 ferits i la ferma decisió de la majoria sobiranista d’aplicar el mandat democràtic perquè a Espanya s’alcin diverses veus benintencionades, assenyades, paternalistes, demanant que hi hagi diàleg. Tots sabem que sense la fermesa sobiranista no hauria passat. Sense la perícia dels convocants, sense la valentia dels votants. Però ara seran els equidistants, els que es van quedar a casa, els qui trauran pit recordant que ells ja ho deien, que la negociació és l’únic camí. És molt injust, però en aquest país, per desgràcia, la cosa no dona per a més. Malgrat tot, no hi haurà diàleg sincer si no l’imposa un tercer. Un tercer prou poderós i prou amoïnat per les conseqüències econòmiques del conflicte. Hi ha molts moviments diplomàtics ara mateix. Molts. Però només troben resposta a Catalunya. L’Espanya del PP continua en mode a por ellos.

OPTIMISME. Hi ha molt a parlar. I tant. En primer lloc, de les reparacions. Han de dimitir els culpables de la tragèdia del dia 1, començant per Enric Millo. Han de ser jutjats els comandaments policials i els agents que van atacar sàdicament ciutadans indefensos. S’han de pagar els desperfectes als centres de votació. S’han de perseguir i processar els difamadors i els piròmans. S’han de deixar sense efecte les amenaces judicials contra polítics, funcionaris i alcaldes. Tot això, abans de començar a parlar de res. Jo no crec que es pugui produir un diàleg, però si el govern català ho vol intentar, jo al darrere. Sense cap optimisme, esclar. Perquè no acceptaran un diàleg a dues bandes. Catalunya, políticament, no existeix per a ells. Anant molt bé (molt, molt bé) voldran que Puigdemont -si no està empresonat- segui amb 16 presidents autonòmics més en una taula per discutir sobre finançament autonòmic i reforma del Senat. I ja està.

PARLAMENT. Dimarts compareixerà Puigdemont al Parlament. És recomanable que moduli el seu discurs. Que apel·li una vegada i una altra al diàleg. Que obri portes a pensar solucions noves. Que intenti fer-ho fàcil als comuns. Que demostri que no té pressa i que vol fer les coses bé. Que l’horitzó final és un referèndum amb totes les garanties. Per tant, el president pot dir moltes coses. I n’hi ha d’altres que no les pot dir. Són aquestes: no pot dir que l’1 d’octubre no hi va haver un referèndum. No pot dir que el resultat no va ser aclaparadorament favorable a la independència. No pot dir que la valentia dels que van ser agredits i humiliats no va servir per a res. No pot dir que els vots de la minoria valen més que els de la majoria. No pot dir que qui mana a Catalunya són Fainé i Oliu. No pot dir que les amenaces del Borbó fatxenda fan tremolar un govern democràtic. Perquè si diu qualsevol d’aquestes coses, ens estarà dient a tots que la democràcia és una farsa. I si fa això, després no anirà a parlar, sinó a escoltar i obeir. I els carrers, que seran sempre nostres, no el seguiran.