Les nacres
Diu l'ARA que de cop s’estan morint les nacres, des de les costes del sud de la Península fins a les Balears, i que aviat passarà igual a la costa catalana, que la mortalitat supera el vuitanta per cent i que pot ser que s’acabin extingint.
Quina més mala notícia, just aquesta Setmana Santa que hem vist passar per aquí els bancs de tonyina. Una setmana tan bona per al primer bany. Encara no han nascut els polls i les gavines no t’ataquen, l’aigua està tan freda que crema i emborratxa la pell, una aigua més transparent que el vidre, perquè està neta i quieta, encara no passen les barques.
Aquestes mateixes barques que quan ve el bon temps destrossen el fons marí amb les àncores, i trenquen les nacres, quan no van directament a arrencar-les. He vist famílies senceres baixant d’una barca i nedant com esquadrons d’extermini, amb guants, ganivets i bosses de malla, a arrencar qualsevol cosa viva que trobessin als illots de roca, pel pur neguit depredador. Fa anys, a la cala del Molí, vaig descobrir un parell de nacres petites, molt amagades en una canal entre roques, potser perquè viuen millor en el corrent d’aigua, o potser perquè les més visibles ja les havien arrencat feia temps. Abans la gent feia servir aquesta mena de musclos gegants per decorar, n’havia vist de penjades a les cases, de vegades fent de pantalla nacrada a llums de paret. De tant en tant, doncs, m’anava a mirar aquelles dues nacres de la cala, a veure si encara hi eren, fins el dia que van desaparèixer.
Buscar nacres ha sigut una distracció molt relaxant durant força estius, trobar-les és un premi per als ulls perquè no són fàcils de distingir al fons, entre la posidònia, com grans orelles de conill petrificat. Quan la meva filla era petita, fèiem concursos de buscar estrelles. Les nacres costen més de veure. Les descobreixes fixant-te en el moviment de les mates de posidònia, que venen a ser com cabells que els corrents pentinen cap a un costat i cap a l’altre. La nacra s’està quieta. De vegades fa una cadeneta de bombolles fins a la superfície. N’hi ha de més obertes, i pots mirar a dintre la boca. Però et pots passar una bona mitja hora sense descobrir-ne cap. Llavors, de cop, comences a veure’n. No gaires. Una aquí, una allà. Tot el secret és llum. La inclinació perpendicular de la llum a sota aigua les fa més visibles cap a la tarda.
És una bona merda, que es morin les nacres. L’empobriment de la naturalesa és molt trist, cada baixa és la desaparició d’una bellesa autònoma, en cada espècie hi va tota la vida de l’Univers.
