DELS JOCS OLÍMPICS de Barcelona en recordo les llàgrimes de la meva parella quan va sortir a la tele el rei d’Espanya inaugurant-los. M’ho he tornat a mirar. Maragall fa el seu discurs i, quan parla en nom dels governs de la Generalitat i l’Estat, la càmera enfoca Pujol, González i Serra. Com s’ha girat la truita. Ara entenc millor les llàgrimes.
Comencen les vacances, hi haurà més temps per pensar, per abstreure’s i adonar-se de com estem sentint la història, aquests últims anys, i del nostre paper en ella amb tota la qüestió del referèndum.
L’altre dia parlava amb un amic meu d’esquerres, barceloní, vuit o deu anys més jove que jo, molt contrari al referèndum. Em va desplegar tot l’argumentari: la falta de garanties, que no s’ha firmat encara res, que no hi haurà temps per fer una campanya, que volem independitzar-nos amb menys majoria de la necessària per modificar l’Estatut... Arguments fàcilment desmuntables, però això, a ell, tant li era.
Ell que havia anat a manifestar-se contra la Guerra de l’Iraq, vaig preguntar-li, ¿no hauria volgut llavors un referèndum com el que ara es planteja, tot i que naturalment Aznar hauria fet per impedir-lo el mateix que ara està fent Rajoy? Em va acabar dient que no l’hauria volgut.
Però la incongruència més gran és que el meu amic va anar a votar el 9-N, i ara, diu, no hi anirà. Només m’ho explico perquè ara veu que va de debò. Penso, però, que quan sigui el moment, aquest amic meu s’empassarà el que ha dit fins ara i anirà a votar no.
El meu amic i jo som una mostra de la qüestió de fons, la nacional. El nacionalisme espanyol s’està menjant ara els insults i la falta de respecte que ha dedicat sempre al nacionalisme català: provincià i tancat, irracional, antidemocràtic i de dretes. Qualificatius que han convençut pocs catalans, però que no eren tant per convèncer el catalanisme com per aglutinar l’espanyolisme en contra del catalanisme. Em puc imaginar el dolor del meu amic d’esquerres posant-se de la banda de Rajoy -“ antes corrupta que rota ”-. És massa jove per desentendre’s fàcilment de l’olor del clavegueram com fa l’Iceta.
El meu amic sotmet els seus ideals a un bé superior que és Espanya. No sé si ho veu. Està esperant que passi la tempesta. No puc criticar-ho perquè no sé, jo mateix, què faria en la seva situació. Tinc la sort de poder estar a favor del referèndum sense tensions interiors, i vull pensar que en un moment donat tindria el coratge de subordinar la pàtria als meus valors -això que tant se’ns criticava que no féssim!-, però la veritat és que no ho puc saber.
