Misc 29/04/2014

Tito, un noi de poble acomiadat per tot un país

El barcelonisme acomiada el tècnic amb una cerimònia que va aplegar milers de persones a la catedral

i
Toni Padilla
5 min
Tito, un noi de poble acomiadat per tot un país Abidal, a Barcelona per donar suport

Barcelona“Parlem de tu”. A l’entrada de la catedral de Barcelona repartien els recordatoris en memòria de Vilanova, amb un vers de Martí i Pol. “Parlem de tu, però no pas amb pena. Senzillament parlem de tu, de com ens vas deixar, del sofriment lentíssim que va anar marfonent-te, de les teves coses parlem i també dels teus gustos, del que estimaves i el que no estimaves, del que feies i deies i senties; de tu parlem, però no pas amb pena”, es podia llegir en el recordatori, il·lustrat amb una barca envoltada de gavines, ben empordanesa. De mica en mica centenars de persones, anònimes i famoses, barcelonins i empordanesos, el van anar agafant abans de buscar lloc dins d’una catedral que ràpidament es va fer petita per acomiadar Tito Vilanova.

En menys d’un quart d’hora, la catedral, que va ampliar l’aforament fins a les 1.500 persones, es va omplir, i molta gent es va quedar fora, seguint l’ofici a través d’unes pantalles gegants. Per la Porta de Santa Eulàlia anaven arribant els jugadors i les autoritats al claustre. A la Porta del Creuer, per la qual van entrar a la catedral les personalitats, hi havia una foto de Vilanova el dia de la celebració de la Lliga dels 100 punts, acompanyada d’un gran ram de 100 roses vermelles, una per cada punt que va sumar en aquella competició.

L’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, va oficiar la cerimònia, presidida des de primera fila per la dona de Tito, la Montse; els seus fills, la Carlota i l’Adrià; els pares; el germà, i amics de Bellcaire d’Empordà. L’Adrià, jugador del juvenil B del Barça, va ser l’encarregat de portar l’urna amb les cendres de Vilanova, incinerat al tanatori de Figueres dissabte després d’una cerimònia al Castell de Perelada, on es va casar l’extècnic blaugrana.

El barcelonisme va estar acompanyat per autoritats com el president de la Generalitat, Artur Mas, així com del secretari general de l’Esport, Ivan Tibau; el president de la LFP, Javier Tebas, i el president de la Federació Catalana, Andreu Subies, entre altres personalitats. Tampoc hi van faltar representants com el president de l’Espanyol, Joan Collet; el del Madrid, i Txiki Begiristain. Els jugadors del Barça, que van seure al mig del cor de la catedral, van seguir la cerimònia amb la mirada perduda. Alguns, amb llàgrimes als ulls. Tots van escoltar en silenci els discursos, que van emocionar, un cop va acabar la cerimònia religiosa.

Josep Maria Bartomeu, en un discurs ras i curt, va prometre a la família: “Sempre el tindrem al nostre cor i mai l’oblidarem”. Després va cedir el torn de paraula als que han fet costat en tot moment a Vilanova, com el seu bon amic Jordi Roura.

El tècnic de Llagostera, que va ser segon entrenador quan Vilanova va ser tècnic del Barça, va recordar: “Érem uns xavals golafres que gaudíem de les nostres xerrades de futbol al mateix temps que ens menjàvem la llonganissa, els cargols i el vi del poble, i el sofregit sense ceba. [...] Sempre he admirat la teva valentia. L’únic moment que et vaig veure indecís va ser quan li vas demanar a la Montse per sortir, l’amor de la teva vida, qui t’ha acompanyat fins al final”, va comentar Roura, que va recordar que Tito va voler viure l’última diada de Sant Jordi amb la seva dona, com n’estava dels seus fills i com fins als últims dies, des de l’hospital, mirava per la finestra per veure un camp de futbol i parlar d’aquest esport, que el va unir amb Roura per sempre.

El caràcter de l’Adrià

També va parlar una emocionada Carlota Vilanova, que va elogiar el seu pare: “Sempre em deia que lluités pels meus somnis”. Va ser el discurs del fill, l’Adrià, el que va aconseguir trencar la solemnitat, ja que els presents no es van poder estar d’aplaudir-lo. L’Adrià, que va agrair el suport que ha rebut la família en aquests moments tan complicats, va dirigir-se al seu pare per deixar-li clar que no defallirà en el seu intent de triomfar al futbol. “Lluitaré fins al final amb seny, pit i collons!”, va dir, utilitzant la frase que sempre deia Vilanova. La frase que tenia d’estat al WhatsApp, que es va posar a les samarretes que li van dedicar els jugadors quan va recaure de la malaltia. Roura, per respecte a les autoritats religioses, va evitar parlar de collons, però l’Adrià no ho va fer, cosa que va provocar un somriure còmplice de l’arquebisbe i va arrencar l’aplaudiment d’una catedral, plena de gom a gom, que va acabar cantant el Virolai.

La catedral, imponent, es va quedar petita. Vilanova, un malalt del futbol, va rebre un funeral magnífic, tan elegant que segurament li hauria fet passar vergonya a ell mateix. Tot el país va voler acomiadar-se per últim cop del tècnic de la Lliga dels 100 punts. Tant els aficionats d’altres equips i els que són barcelonistes de soca-rel, com el seguidor que va anar al funeral amb una samarreta del Barça en què es podia llegir “Etern Tito” sobre un dorsal 45, l’edat de Vilanova. Tant la gent de poble, de Bellcaire d’Empordà, com els barcelonins que es miren la catedral sense valorar-la prou, ja que la poden veure cada dia. Vilanova va unir la gent de futbol i les autoritats polítiques. Va convocar les senyores jubilades que van quedar en colla per anar a la catedral, i que comentaven en veu alta les cares dels jugadors, com si fossin a casa seva mirant una sèrie de televisió. El funeral va unir aquest petit país, amb totes les seves virtuts i els seus defectes.

L’acte va aplegar tots els expresidents del club, excepte Raimon Carrasco, per raons de salut. Quan Joan Laporta hi va arribar, a les pantalles instal·lades dins del temple els presents van seguir el moment en què es trobava Sandro Rosell cara a cara amb expectació, i més d’una persona va fer broma en veu alta. Com si fos un espectacle. Vilanova, segurament, no hi hauria donat importància. Al Camp Nou el seu Barça també aplegava tot tipus de gent d’aquest petit país que quan vol es cruspeix el món i que altres cops no deixa de ser xafarder i emprenyador. Vilanova va escollir treballar dur. I malament no li va anar. Volia jugar a futbol, i va ser acomiadat per tot un país.

Abidal, a Barcelona per donar suport

Éric Abidal va donar la sorpresa ahir en desplaçar-se a Barcelona per donar suport als seus excompanys, als quals va veure entrenar-se a la Ciutat Esportiva, després de la mort de Vilanova. El jugador francès, ara al Mònaco, va afirmar: “El Barça és una gran família. Hem compartit moltes coses durant molts anys, i si perdem un dels nostres és normal que afecti molta gent. Havíem de ser-hi sí o sí. Recordo que fa poc em van enviar una foto de quan havíem guanyat un títol, i hi sortíem tots dos amb una copa. Tots dos lluitàvem i hem compartit moltes coses. Hem parlat molt. Avui per mi era més important que mai ser aquí, prop de la seva família i de la família Barça”. Abidal va superar un càncer quan jugava al Barça.

stats