Publicitat
Publicitat

La Mancomunitat, clau en la història del Barça

El dilluns 6 d’abril del 1914 la premsa esportiva parlava de la Festa del Pedal. Però eren anys en què el futbol no deixava d’aixecar passions i cinc dies abans un partit entre l’España i el Barça havia acabat amb aficionats i jugadors esbatussant-se sobre el terreny de joc. Però el Barça patia certa inestabilitat per culpa del seu èxit. S’havia traslladat al camp del carrer Indústria i cada cop més persones s’identificaven amb un club ja llavors dividit en bàndols. Gamper havia dimitit el 1913 i el seu successor, Francesc de Moxó, guanyava en assemblea el polític de la Lliga Regionalista, Gaspar Rosés, i el militar Joaquim Peris de Vargas.

La Lliga Regionalista, el partit catalanista conservador de l’època, feia temps que seguia de prop el Barça. A partir del 1907 apareixen els primers socis afins a la Lliga i els primers articles sobre el Barça a les publicacions d’aquest partit. El 1914, per exemple, a Nostra Bandera atacaven Gamper per haver insultat els jugadors durant un partit contra l’Stuttgarter Kickers. A Nostra Bandera feien campanya per escollir Gaspar Roses, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, com a president, però van haver d’esperar.

El polèmic militar Joaquim Peris de Vargas va aconseguir la presidència després d’atiar la divisió interna, forçant la dimissió de De Moxó primer i d’Àlvar Pesta després. Peris de Vargas, famós per la frase “El Barça sóc jo”, va haver de plegar quan l’hi van ordenar els seus superiors militars. Amb ell, el club era un desgavell, ja que la massa social afí a la Lliga Regionalista feia la vida impossible a un militar centralista.

Un cop dimiteix Peris de Vargas, el catalanisme del Barça no deixa de créixer. El 1916 per primer cop una senyera presideix les oficines -al costat de la bandera espanyola i la del club-. També el 1916 arriba a la presidència el primer president del club obertament catalanista, Gaspar Rosés, que apostarà pel català com a llengua d’ús intern al club.

Però el pas definitiu arriba el 18 de novembre del 1918, quan el govern de la Mancomunitat presenta la campanya de l’Estatut d’Autonomia. Gamper, que havia tornat a la presidència, va sumar ràpidament el Barça a la campanya. Aquell suport va provocar el famós article a La Veu de Catalunya del 25 de novembre de 1918 en què es deia que el Barça “d’un club de Catalunya ha passat a ésser el club de Catalunya”. El 1919 el Barça per primer cop participa en els actes de l’Onze de Setembre, amb Ricard Graells de president. El camí ja no tenia marxa enrere.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF