Els bàrbars del sud
Vint-i-tants anys després, un excompany i jo hem tornat a assistir aquesta setmana a una classe del que va ser el nostre professor d’història d’EGB. Els pupitres que ens van assignar eren dos metres per darrere de l’última filera d’alumnes, de manera que la nostra era la curiosa posició de qui presencia en qualitat d’estrany un fenomen que li és del tot familiar. I així, com a observadors que el temps ha distanciat, vam radiografiar una classe on més del 50% dels alumnes eren fills d’una immigració recent, la majoria marroquins i algerians. I quan el professor va acabar d’explicar les mastabes, les piràmides, els hipogeus i les mòmies, perquè la lliçó del dia era la mort en l’antic Egipte, vam obrir els porticons i el sol va il·luminar una estampa gairebé kitsch: nanos de cultures mediterrànies tan diverses com l’occidental i la del Magrib, estudiant, en perfecta harmonia, els secrets d’una cultura mediterrània ancestral.
La classe va acabar i ens vam acostar amb el professor a la finestra. “Abans que construïssin aquell edifici d’allà -va dir- des d’aquí es veia el mar, molt de mar”. La commoció per les imatges recents dels refugiats naufragats va fer inevitable el comentari: potser més valia que els alumnes no el veiessin, el mar dels ofegats, de la insensibilitat, dels terrorismes, dels conflictes enquistats, dels fons marins més plens d’escombraries del món, que són els nostres, al Mediterrani nord-occidental... I és que la idea del Mediterrani com a entorn civilitzador per naturalesa, capaç de llimar les arestes de tots els pobles que hi arriben, sembla avui una ocurrència caduca, només existent en forma de ficció nostàlgica en la memòria dels lectors de Fernand Braudel, Luis Racionero (La Mediterrània i els bàrbars del nord) i altres autors que l’han somniat. Com el mateix Gaudí: segons ell, la llum mediterrània que ens escalfava al costat d’aquells porticons oberts és “l’única que podia donar lloc a l’art autèntic”, “la que millor defineix els cossos i mostra la forma”. Una llum que avui dediquem a definir el cos i la forma sense vida del nadó de nom desconegut.
Per què se’ns acudia tot això en una agradable ocasió de retrobament? Potser hi tenia alguna cosa a veure la posició d’observadors freds, de gran angular, en què ens havia situat tota l’hora de classe; però la qüestió, sobretot, és que la mera idea de la Mediterrània genera avui una mirada distanciada i trista. També Amin Maalouf, escriptor d’origen libanès i llengua francesa, descrivia a Un món desajustat (2009) una sensació d’allunyament adolorit en relació als universos culturals musulmà i occidental, que formen la identitat d’aquest mar i la seva personal, però que no es cansen de manifestar, respectivament, la barbàrie de la intolerància i la barbàrie de la insensibilitat.
Cal esperar que, un dia, el caràcter mediterrani que assimila rostres, gestos i veus sigui capaç de donar lloc a una major germanor en les relacions polítiques de tota la conca. No hem d’oblidar el gresol que va ser Alexandria... ni tampoc que la va dinamitar un populista xenòfob. Llavors es deia Nasser; avui podria dir-se Le Pen. Avís per a navegants.
