05/05/2017

La victòria ajornada de Marine Le Pen

2 min

Demà se celebra la segona volta de les eleccions franceses i, deixant de banda potser el cara a cara televisiu de dimecres, en la campanya s’hi ha endevinat una secreta futilitat, una sensació que els daus no han estat tirats en les últimes setmanes perquè el resultat de la jugada depèn de corrents més profunds del nostre temps. Probablement els resultats haurien sigut molt similars als que seran encara que Macron hagués comès alguna patinada greu en la campanya, i encara que Le Pen hagués plagiat no un sinó tres o quatre discursos. Vistos en perspectiva, els dos candidats, i amb ells, reconeguem-ho, bona part de l’opinió publicada, semblem titelles d’una situació en què el joc dialèctic i l’art política s’han tornat secundaris, i en què la capacitat d’influència de l’analista ha quedat, en alguna mesura, depassada per les circumstàncies.

Perquè, que els mitjans enxampin Trump o Le Pen en una mentida, ¿té un efecte realment substancial en el seu electorat? ¿Fins a quin punt acusar-los de populistes dissuadeix cap dels seus potencials votants?

En els últims mesos, el debat al voltant d’aquest concepte s’ha afinat i ha progressat; de fet, fins i tot ha adquirit un to bizantí quan Podem ha volgut erigir-se en paladí d’un “populisme bo”. I a vegades ha semblat que, mentre ens dedicàvem a aquesta anàlisi tan necessària, érem víctimes de la creença ingènua que, fent l’anatomia del concepte, neutralitzaríem l’amenaça. No és així. La realitat que empeny la tirada electoral de Marine Le Pen és prou forta per escombrar qualsevol esgrima intel·lectual. Mentre disseccionàvem el populisme, les seves arrels seguien creixent impertèrrites.

Per poc que parem l’orella ens arriben incomptables casos que, observats contra el decorat d’una corrupció i una desigualtat cada dia més descarnades, semblen fets per acostar els votants a l’argumentari de Le Pen contra la casta i la globalització. Són els pares joves expulsats del seu modest habitatge després que un inversor estranger adquirís l’edifici on vivien; l’autònom que Hisenda ha perseguit implacablement durant mesos per unes incompatibilitats absurdes entre les seves modestes activitats econòmiques... Seria ociós llistar totes les situacions i desenvolupar-ne les circumstàncies. Per a molts, l’experiència reiterada de la iniquitat, la fragilitat i el desemparament és massa poderosa per, un cop davant de l’urna, deixar-se perdre l’oportunitat de sacsejar l’esfera política.

L’anàlisi i la denúncia de l’estratègia del populisme és indispensable per guanyar la batalla de les hegemonies ideològiques. Però mentre les experiències concretes, com les que he descrit i tantes altres, no tinguin un altre referent polític, mentre el discurs dels partits democràtics es quedi en la catarsi fàcil i la grandiloqüència buida, i no dibuixi horitzons potser difícils, però engrescadors i transitables, el dinosaure seguirà sent-hi, i personatges abjectes com Le Pen i Trump seguiran estenent la seva ombra sobre el poder.

stats