El present és un lloc estranger
“El passat és un lloc estranger”. La frase de l’escriptor L.P. Hartley ha esdevingut una mena de proverbi que s’utilitza per introduir una idea poc intuïtiva: que per entendre determinades realitats passades del nostre entorn cultural hem de fer un esforç similar al que faríem per entendre cultures alienes. Ho diuen, per exemple, els professors de literatura medieval europea el primer dia de classe per advertir els alumnes que no s’han de deixar enganyar per l’adjectiu europea. Les claus del passat són diferents de les del present. I la literatura, per cert, és un instrument privilegiat per descobrir-les.
Ara, però, sorpresos encara per l’elecció de Trump, el que ens trobem és que el lloc estranger és el mateix present. Els economistes ja ens havien advertit, i els periodistes ens havien informat, que als EUA els salaris mitjans portaven estancats més de trenta anys. Però els llegíem com qui llegeix literatura medieval sense saber desxifrar-la. No teníem una comprensió real del que hi havia en marxa. És cert, ha passat tota la vida: sempre hem viscut una mica els uns d’esquena als altres; és el cas, per exemple, de les parts altes de les nostres ciutats i els barris més populars i associatius. Però el fenomen ha pres ara unes dimensions insòlites, distòpiques. Molt pocs havien entès la situació que ha portat moltíssima gent a votar per estripar-ho tot, encara que l’opció escollida fos clarament contrària als seus propis interessos.
Vivim, doncs, un escenari d’incomunicació hipercomunicada. Els experts alerten que, a la xarxa, la personalització de continguts aïlla les persones en bombolles informatives i les fa menys empàtiques. Els governants populistes, d’altra banda, són cada cop més (Trump, Erdogan, Orbán, Putin...), cada cop se senten menys assenyalats i més impunes, i així es donen escàndols com el nomenament de Steve Bannon com a conseller sènior del nou president dels EUA. Bannon, un agitador mediàtic de la dreta radical que ha traspassat tots els límits de la desinformació, la manipulació i el racisme, queda a càrrec de l’estratègia de la Casa Blanca. Per entendre de qui i de què parlo no cal que vagin a la seva web, Breitbart News. A El cementiri de Praga, d’Umberto Eco, poden trobar-hi tots els secrets sobre com es provoca una conspiranoia generalitzada.
És urgent recosir la capacitat de mirar-nos els uns als altres, de tenir una penetració psicològica en les realitats humanes dels col·lectius de què som conciutadans. I és urgent, també, enfortir els mecanismes que han de fer de contrapès a la desinformació planificada. Ens fan falta referents comuns, com deia Jordi Vaquer al dossier de l’ARA de dissabte passat, i entre ells hauria d’haver-hi, per què no, una tecnologia que plana sobre aquest article i que no està feta de números: la literatura. Vet aquí un nou argument per a la defensa de les lletres al segle XXI. Potser és el moment que la literatura assumeixi un major rol polític, no només de denúncia sinó també epistemològic, de descobriment i explicació de la realitat. La veritable vida, la vida per fi descoberta i aclarida, és la literatura, deia Proust. Potser exagerava, però el perill d’esdevenir estrangers del nostre present ens obliga a reaccionar. I caldrà que escollim molt bé les nostres armes.
