02/06/2017

No callarem

2 min

El diumenge 21 de maig la plataforma No Callarem va organitzar a Badalona una marató musical en el transcurs de la qual fins a quaranta músics van pujar a l’escenari per denunciar la coerció que suposa el degoteig de denúncies contra humoristes, titellaires, periodistes i cantants pel contingut dels seus tuits, cançons o actuacions. Dijous i divendres d’aquesta setmana, 1 i 2 de juny, les jornades La repressió penal de la sàtira política han reunit a la Carlos III de Madrid un grup de juristes al voltant de la preocupació que la ciutadania s’acostumi al fet que la irreverència tingui una resposta penal. El 5 de juliol, en el marc del Dia Orwell, l’intel·lectual britànic Timothy Garton Ash desplegarà al CCCB una cartografia global de la llibertat d’expressió que inclou una alerta en relació a la creixent criminalització de la sàtira i l’humor negre, que analitza la realitat de tot tipus de règims i que presta especial atenció a l’entorn digital.

N’hi ha per tant? La resposta, malauradament, és que sí. Cenyint-nos al cas espanyol, resulta significatiu que els missatges provinents de l’activisme i de l’acadèmia en relació a l’estat de la llibertat d’expressió coincideixin a alertar amb les mateixes paraules de la sigil·losa consolidació d’un alarmant costum. L’acumulació de condemnes per fets com uns acudits sobre Carrero Blanco a Twitter activa una certa anestèsia davant l’abús, un narcòtic al principi inapreciable, però suficient perquè la successió de denúncies, un cop iniciada, pugui seguir creixent sense despertar més reacció en la ciutadania que un empipament estèril. Es dona la paradoxa, a més, que els inductors d’aquesta coacció tenen a favor la saturació mediàtica causada pel nodrit inventari dels seus propis escàndols. La sorollosa corrupció del Partit Popular és un dels factors ambientals que li permeten tirar endavant de manera més furtiva i eficaç la seva agenda de laminació de les llibertats. Una erosió que es camufla, també, sota l’espectacularitat de l’onada antiliberal que viu el món, amb fenòmens com l’ascens dels autoritarismes o les revelacions sobre la vigilància a què poden sotmetre’ns les grans corporacions d’internet i les agències estatals de seguretat.

Que la llibertat d’expressió és un dret intocable i autoevident que s’imposarà per si sol és una creença massa generalitzada. De fet, un cop d’ull a la majoria dels partits estatals i a les inconstàncies del seu pedigrí democràtic fa dubtar que, tard o d’hora, l’alternança en el poder netegi tota herència de la llei mordassa. La defensa de la llibertat d’expressió ha de ser matisada, no acrítica, però també ha de ser quotidiana i ha de ser un aprenentatge de la resistència contra el virus de l’autovigilància. Quan avui dubtem en prémer el botó tuitejar, alguna cosa ens connecta amb els que viuen subjugats per autòcrates que els volen fer callar. Com ens va explicar sense embuts el Carles Capdevila, el poder ens vol servils i submisos, i mantenir-lo a ratlla costa molt, però fer-ho és una qüestió de dignitat. És en això que ens hem d’autovigilar.

stats