16/12/2016

Els defenestrats

3 min

Sembla que ploguin nens. És la primera idea que ve a la ment en contemplar la fotografia. A la selva, al capvespre, quatre cossos menuts es tiren al riu des d’uns quants arbres llargueruts que enfonsen les arrels en l’aigua. L’enquadrament, pres des de la riba, n’ha congelat tres a mitja alçada i ha deixat el quart volant molt amunt, com un recordatori del caràcter vertiginós dels salts distesos de tots quatre. Hi ha cultures que no entenen la interacció amb la natura com una relació de domini. Però n’hi ha que sí: el text que acompanya la imatge ens informa que som al Tapajós, un dels últims rius de l’Amazònia brasilera en el curs dels quals encara no s’ha construït cap presa; que els nens són de l’ètnia munduruku, i que el govern del Brasil ja ha avisat aquest grup que haurà de marxar de la seva terra perquè vol construir-hi una central hidroelèctrica que n’inundarà gairebé tota l’extensió. A la fotografia els nens segueixen suspesos en l’aire. Però el seu joc virginal ara sembla una defenestració, com si algú hagués trobat que a la terra hi feien nosa i els hagués llançat a l’aigua.

En una altra fotografia, un nen negre reposa al costat d’una paret de fang emblanquinada. I també ell està emblanquinat. La pell fosca li ha caigut de diverses parts dels braços, l’espatlla i el cap. En aquest cas, la nota que acompanya la imatge explica que el nano va ser defenestrat literalment. Viu a Darfur, en territori rebel, i va patir cremades greus dues setmanes abans que es fes la fotografia, quan una bomba del govern va caure a casa seva i l’explosió el va llançar per la finestra amb la roba incendiada.

Totes dues imatges formen part de la col·lecció del World Press Photo 2016, que va marxar del CCCB fa una setmana però que pot veure’s encara al lloc web del certamen. I en tots dos casos els protagonistes són víctimes de lògiques per a ells barbàriques, de forces que irrompen en el seu entorn per redefinir-los com a éssers prescindibles i per obligar-los a abandonar la vida tal com la coneixien.

Pot semblar-nos un fenomen propi d’indrets dels quals ens separa una distància profilàctica. I, tanmateix, la sèrie de les dues imatges esmentades n’hauria d’incorporar almenys una tercera, la fotografia d’Occident, on els defenestrats són, entre d’altres, els treballadors que la Quarta Revolució Industrial -la globalització i la robotització- està expulsant de les fàbriques. Al món sencer, de fet -ho alerta Marina Garcés-, la fusió del que és biològic, el que és digital i el que és físic amenaça de fer saltar moltes persones del tren d’una humanitat cada vegada més tecnològica i accelerada.

Ara bé, els defenestrats del món, com és natural, no es resignen al seu estigma de persones innecessàries. Sempre tornen a entrar a casa, però no a la seva sinó a la de tothom, d’una manera o altra. Desesperats, formen guerrilles, es fan soldats, fugen a una Europa que hi respon encimbellant els autoritarismes, o voten, com als Estats Units, un president el mandat del qual pot causar qualsevol desastre internacional.

Cal entendre, racionalitzar i combatre les dinàmiques que afecten aquestes persones. I si això ens fa mandra, siguem conscients que la vida se’ns seguirà complicant més enllà d’aquest 2016 que ja s’acaba.

stats