27/03/2011

La pregunta clau sobre Líbia

4 min

David Kirkpatrick, director de la delegació de The Times al Caire, va publicar dilluns un article sobre Líbia que formula una pregunta clau, no sols sobre Líbia, sinó també sobre totes les revolucions que s'estan forjant al món àrab: "Una pregunta plana sobre la revolta líbia des del moment en què el primer comandant de tanc va desertar per unir-se a uns cosins seus que protestaven pels carrers de Bengasi: ¿la batalla de Líbia és l'enfrontament entre un dictador brutal i una oposició democràtica, o és fonamentalment una guerra civil tribal?"

Aquesta és la pregunta, perquè al Pròxim Orient hi ha dues menes d'estats: els "països de debò", amb una llarga història al seu territori i fortes identitats nacionals (Egipte, Tunísia, el Marroc i l'Iran), i els que podríem qualificar de "tribus amb bandera", uns estats artificials que, dintre d'unes fronteres traçades en rigorosa línia recta per la ploma dels poders colonials, mantenen atrapats milers de tribus i sectes que ni han dit mai que volguessin estar disposades a conviure, ni s'han unit per formar un col·lectiu cohesionat de ciutadans. Són Líbia, l'Iraq, Jordània, l'Aràbia Saudita, Síria, Bahrain, el Iemen, Kuwait, Qatar i la Unió dels Emirats Àrabs.

Durant molt de temps, les tribus i sectes que integren aquests estats artificials s'han mantingut unides per la mà de ferro dels poders colonials, les monarquies o les dictadures militars. No tenen veritables ciutadans en el sentit modern del terme. L'alternança democràtica és impossible perquè cada tribu es regeixi pel lema "O manes o mors": o mana la nostra tribu o secta, o morim.

No és cap casualitat el fet que les rebel·lions democràtiques del Pròxim Orient hagin començat en tres països "de debò" -l'Iran, Egipte i Tunísia-, on la població és moderna i on hi ha grans majories homogènies que anteposen la nació a la tribu o la secta i que tenen prou confiança mútua per unir-se com una família: "tots contra el pare". Però ara que aquestes revolucions s'han estès a les societats tribals/sectàries, es difícil discernir on s'acaba la voluntat d'assolir la democràcia i on comença el desig que "la meva tribu domini la teva".

A Bahrain, una minoria sunnita formada pel 30% de la població governa la majoria xiïta. En aquest país hi ha molts ciutadans sunnites i xiïtes que tenen una identitat política moderna i acceptarien una veritable democràcia. Però també n'hi ha molts -com ara l'ala dura dels Al Khalifa, la família governant- que veuen la vida com una guerra sectària de suma zero i que no tenen cap intenció d'arriscar el futur dels sunnites sota un govern controlat per la majoria xiïta. Per això de seguida van treure les armes: era "O manes o mors".

L'Iraq ens ensenya el que costa democratitzar un gran país àrab tribal un cop ha estat enderrocat (en aquest cas, per nosaltres) el líder de la mà de ferro. Ens costa milers de milions de dòlars, 150.000 soldats nord-americans desplaçats, milers de baixes, una guerra civil en què cada bàndol posa a prova el poder de l'altre i finalment un dolorós procés, que nosaltres hem contribuït a fer realitat, en què sectes i tribus iraquianes redacten la seva pròpia Constitució, que defineix de quina manera han de conviure sense cap mà de ferro.

Ajudar els iraquians a redactar el seu contracte social és el més important que han fet els Estats Units. En realitat, ha estat l'experiment liberal més important de la història àrab moderna, perquè ha demostrat que fins i tot les tribus amb bandera poden fer la transició del sectarisme a una democràcia moderna. Però encara és només una esperança. Els iraquians no ens han donat la resposta definitiva a la seva pregunta clau: ¿l'Iraq és com és perquè Saddam era com era, o Saddam era com era perquè l'Iraq és com és, una societat tribal? Totes les revoltes que hi ha als altres estats àrabs -el Iemen, Síria, Bahrain i Líbia- són guerres civils en potència. Potser en alguns casos tindran sort i l'exèrcit farà el paper de guia cap a la democràcia, però no hi posaria la mà al foc.

En altres paraules, Líbia és només l'avançada d'una sèrie de dilemes morals i estratègics que haurem d'afrontar si aquestes revoltes àrabs s'estenen entre les tribus amb bandera. No vull ser dur amb el president Barack Obama. Tot plegat és complicat i respecto el seu desig d'evitar una gran matança a Líbia. Però crec que hem de ser més prudents. El que va donar tanta força al moviment democràtic desencadenat a Egipte va ser el fet que ells n'eren els propietaris. Va haver-hi centenars de baixes entre els joves egipcis que lluitaven per la llibertat. Hauríem de ser doblement prudents a l'hora d'intervenir en llocs que se'ns poden desintegrar a les mans, com l'Iraq, sobretot si no sabem -com en el cas de Líbia- què són en realitat els grups de l'oposició: moviments per la democràcia dirigits per tribus, o tribus que s'aprofiten del llenguatge de la democràcia?

Finalment, per desgràcia, no ens ho podem permetre. Hem de posar-nos a treballar pel nostre país. Si el president està disposat a prendre decisions importants, difícils i urgents, no valdria més que se centressin en la construcció nacional als Estats Units i no a Líbia? No hauria de forjar primer una política energètica que tregui poder als Gaddafi i una política pressupostària que garanteixi que el somni americà durarà una altra generació? Quan hagi pres aquestes decisions, seguiré el president, com diu l'himne dels marines, "des dels dominis de Moctezuma fins a les costes de Trípoli".

stats