THE NEW YORK TIMESEn primer lloc, la meva felicitació per a John Kerry per la seva designació com a pròxim secretari d'Estat dels Estats Units, i el meu condol. No hi podia haver actualment ningú millor que ell per al càrrec, ni un càrrec pitjor. No és cap casualitat que a hores d'ara mesurem els nostres secretaris d'Estat més pels quilòmetres recorreguts que no pas per les fites assolides. La diplomàcia d'altura avui dia és terriblement difícil.
Per què? Bé, com a secretari d'Estat has de tractar amb Vladímir Putin, que treu pit sense haver fet cap mèrit. L'economia russa està dominada per la corrupció i no és tan innovadora com caldria, però Putin jeu sobre una immensa reserva de gas i petroli i per això es pensa que és un geni i que no li cal escoltar ningú. Quan recentment es va veure confrontat al seu mal comportament, la seva reacció instintiva va ser impedir que els nord-americans puguin adoptar nens orfes russos, tot i que a molts d'aquests nens trobar una llar els faria molta falta. Si hi hagués un anti-Nobel de la pau, Putin el guanyaria sense despentinar-se.
Quan no hi és Putin per tibar la corda, aleshores s'hi posa la Xina (a qui devem un fotimer de dòlars). I aquests són països de veritat, on, si més no, hi ha algú que agafa el telèfon, i que ens el penja quan vol. De vegades el secretari d'Estat es troba que ha de tractar amb estats fallits o en procés de ser-ho, com ara Mali, Algèria, l'Afganistan i Líbia, amb governs incapaços de respondre davant del seu poble, i encara més davant nostre. Si Kerry vol reposar una mica, sempre pot trucar a Egipte, el vell aliat, amb un president, Mohammed Mursi, que, com acabem de descobrir, va dir el 2010 que els jueus són "descendents de micos i porcs". Qui ho diria?
I què pot fer un secretari d'Estat? Proposo provar una estratègia radicalment diferent: crear les condicions per a la diplomàcia allà on ara no n'hi ha, anant més enllà dels mandataris i adreçant-nos directament a la gent. Jo començaria amb l'Iran, Israel i Palestina. Vivim en l'època de les xarxes socials i qualsevol mandatari, a banda dels de Corea del Nord, ha d'entrar en un diàleg d'anada i tornada amb els ciutadans. S'ha acabat el model de relació d'un sol sentit, de dalt a baix. La gent ha trobat la manera de fer-se sentir i els mandataris tenen por. Hem de convertir això en una eina perquè la nostra acció diplomàtica sigui més eficient.
Trenquem les normes.
En lloc de negociar secretament amb els mandataris iranians -estratègia que fins ara no ens ha donat cap resultat i que permet als dirigents iranians controlar el relat i explicar al seu poble que pateixen sancions per la intransigència dels EUA-, per què no es negocia directament amb el poble iranià? El president Obama plantejaria una proposta senzilla, en persa, a tots els iranians: els Estats Units i els seus aliats permetrien que l'Iran tirés endavant un programa d'enriquiment d'urani per a usos no militars (que és el que diuen que volen fer per satisfer les necessitats d'energia elèctrica), sempre que l'Iran accepti la supervisió i les restriccions de l'ONU per impedir que Teheran pugui construir una bomba nuclear. No només hauríem de fer aquesta proposta pública, sinó a més dir una vegada i una altra al poble iranià: "L'única raó per la qual la vostra moneda està sotmesa a una gran pressió, la inflació erosiona els vostres estalvis a tota velocitat, molts dels vostres llicenciats estan a l'atur, us posen obstacles per accedir al comerç global i sobre els vostres caps penja l'amenaça de la guerra és que els vostres mandataris no accepten un acord que permetria que l'Iran desenvolupés l'energia nuclear però no que construís una bomba". L'Iran vol que el seu poble pensi que no hi ha ningú disposat a fer un tracte que permeti el desenvolupament de la tecnologia nuclear d'ús civil. Els EUA poden intentar-ho d'una altra manera.
Pel que fa al conflicte entre Israel i Palestina, el secretari d'Estat podria oferir públicament al president de l'Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, el següent: els EUA reconeixeran l'Autoritat Nacional Palestina a Cisjordània com a estat independent de Palestina sobre la base provisional de les fronteres del 4 de juny del 1967, donaran suport a l'acceptació total de Palestina com a membre de l'ONU i enviaran un ambaixador a Ramal·lah, amb la condició que els palestins acceptin el principi de "dos estats per a dos pobles" (un estat àrab i un de jueu, d'acord amb la resolució 181 de l'Assemblea General de l'ONU) i acordin que les fronteres definitives, la seguretat i els intercanvis de territoris es negociïn directament amb Israel. La condició dels refugiats es negociaria entre Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, que representa els palestins a dintre i fora de Palestina. Gaza, de facto un petit estat, seria reconeguda com a part integrant de Palestina només quan el seu govern reconegués Israel, renunciés a la violència i s'unís a Cisjordània.
Per què? Perquè no hi haurà cap avenç significatiu en el conflicte israeliano-palestí fins que les majories silencioses de totes dues bandes no sàpiguen que tenen un soci: que els palestins accepten la doctrina de "dos estats per a dos pobles" i els israelians accepten l'estat palestí. Ni el primer ministre Benjamin Netanyahu ni Abbas han mostrat cap indici de voler complir aquestes condicions prèvies per a la pau, i la nostra diplomàcia secreta només serveix perquè tots dos se n'aprofitin segons els seus desitjos. Hem de posar fi a aquesta comèdia mirant de mostrar als iranians, als israelians i als palestins que, de fet, disposen d'opcions que els seus dirigents no volen que es plantegin. (Les eleccions de dimarts a Israel han demostrat que el camp de la pau encara és viu i rellevant.) Potser aquesta estratègia no funcionaria. Potser els mandataris farien alguna cosa per aturar-la, o la gent no hi tindria interès. Però cal que comencem a comportar-nos com una superpotència i que forcem els esdeveniments. Ara tenim feina a fer, i no podem malbaratar quatre anys més amb aliats (o enemics) que potser ens enganyen.
