02/10/2011

Dos per a dos o dos per a un?

4 min

THE NEW YORK TIMESEl primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, el president palestí, Mahmud Abbas, i el president dels Estats Units, Barack Obama, van parlar a l'ONU la setmana passada. Francament, costaria de dir qui ho va fer pitjor. El discurs de Netanyahu va ser un discurs d'exalçament dirigit al Comitè Central del Likud, semblant als que poden sentir-se en alguns actes dels instituts de secundària nord-americans. El discurs d'Abbas era com una al·locució dirigida a una reunió de la Lliga Àrab. El discurs d'Obama, com una crida als votants jueus de Florida. El president dels Estats Units tenia bones intencions, però, per raons de política interior, va haver de xiuxiuejar al mateix escenari on abans havia dit veritats valentes a totes dues bandes.

Tot aquest serial va ser un altre recordatori de com està de trencat actualment el procés de pau i de fins a quin punt totes dues bandes creuen que l'altra vol, en realitat, dos estats per a un poble més que no pas dos estats per a dos pobles. De seguida ho desenvoluparé, però, primer, observaré que el diari israelià Haaretz va resumir a la perfecció les intervencions de Netanyahu i d'Abbas en dir: "Sentint els discursos de Netanyahu i d'Abbas, farcits de queixes i vindicacions, semblava com si el conflicte palestino-israelià hagués viatjat cap enrere en la màquina del temps fins a les acaballes del segle anterior, i dècades de diàleg van ser esborrades, per al goig dels extremistes de totes dues bandes. Altra vegada hi ha la percepció que l'objectiu ja no és la pau, sinó més aviat el fet mateix que hi hagi contacte entre les parts, i fins i tot aquest objectiu sembla diluir-se en la llunyania".

Aquest és, en efecte, l'estat de la qüestió: està en dubte si les dues bandes tornaran a parlar l'una amb l'altra; d'un pla susceptible de posar-se en marxa, no cal ni parlar-ne. Així i tot, totes dues bandes actuen com si el temps estigués al seu favor. Permeteu que no hi estigui d'acord.

Això és un nou Pròxim Orient , però no en el sentit que hauríem esperat. Ara, amb tants personatges inestables a la zona, com ara els colons israelians extremistes, proclius a fer pintades en els edificis musulmans de Cisjordània dient "Muhammad és un porc", o els palestins extremistes de grups com ara la Jihad Islàmica, proclius a disparar contra civils o bombardejar amb morters les ciutats israelianes des de Gaza, que la diplomàcia abandoni el camp equival a cridar els conflictes, ja que els vells tallafocs han desaparegut.

Si ara afloressin les discrepàncies entre els israelians i els palestins, ja no hi seria l'expresident d'Egipte Hosni Mubàrak per aturar les flames; ara hi ha el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, disposat a atiar-les contra Israel. No és pas exagerat afirmar que, si esclatessin disputes serioses entre els israelians i els palestins, els tractats de pau entre Egipte i Israel i entre Egipte i Jordània quedarien malmesos. I si rebrota la violència palestina a Cisjordània, és possible que Abbas es limiti a dir als israelians que clausura l'Autoritat Nacional Palestina i que no seguirà fent funcions de policia d'Israel a Cisjordània. Això seria la sentència definitiva per als Acords d'Oslo. De manera que els tres pilars de la pau (tot i que imperfectes, tan vitals per a la seguretat d'Israel d'ençà dels anys 70) estan en perill.

Per tot el que hi ha en joc, això és el que un govern israelià s'hauria de dir: "Si tot això se'n va en orris, nosaltres tenim molt més a perdre que no pas els palestins. Cal posar tota la carn a la graella. Abbas diu que no iniciarà les converses si no es paralitza la construcció d'assentaments. Sabem que no és fiable. Ja li vam concedir 10 mesos d'aturada parcial i no ho va aprofitar per fer res. Però, mireu, ens hi juguem tant que val la pena tornar a posar a prova Abbas una vegada més. Oferim-li sis mesos de paralització total dels assentaments. Què són sis mesos per a un poble amb 5.000 anys d'història? Encara tenim 300.000 colons a la zona. És una estratègia guanyadora que de cap manera no posa en perill la nostra seguretat. Si els palestins tornen a fallar, seran ells els que quedaran aïllats, no pas nosaltres. Però si responen: qui ho sap? Potser ens posarem d'acord".

Això és el que faria ara un dirigent israelià assenyat. Si el govern israelià no actua d'aquesta manera, atiarà la desconfiança dels palestins que creuen que allò que en realitat volen els israelians són dos estats, tots dos per a ells, és a dir: l'Israel pre-1967 i l'Israel post-1967? Israel, Cisjordània i Jerusalem est?

Els dirigents palestins, però, podrien fer molt més per encoratjar aquesta obertura, perquè l'única cosa que pot fer canviar Netanyahu és el centre israelià. Ja ha estat així abans. Per què no ara? El fet és que quan la majoria silenciosa israeliana veu com el seu exèrcit es retira de Gaza unilateralment, i que eliminen els assentaments de la zona i, a canvi, reben l'impacte dels projectils, quan veu que el pacífic primer ministre anterior efectua propostes de retirada de gran abast, sense obtenir-ne res a canvi, quan sent que els palestins reivindiquen constantment el dret a la defensa per justificar els actes d'alguns dels seus -no només a Cisjordània, sinó també dins l'estricte territori israelià-, tot plegat fa créixer la seva desconfiança i els inspira la por que els palestins no aspirin encara a tenir dos estats, tots dos per a ells: Cisjordània i l'Israel pre-1967. Si Abbas apaivagués aquesta por, Netanyahu es veuria sotmès a més pressió interna per canviar.

En efecte, hem tornat enrere, al principi del conflicte. Fins que cadascuna de les bandes no garanteixi a l'oposada que el que vol són dos estats per a dos pobles (no només per a un), de tot això no en sortirà res de bo, sinó potser alguna cosa molt dolenta.

stats