19/05/2017

Sempre Zweig

2 min

La setmana que estem pendents de les lluites intestines per aconseguir el poder del Partit Socialista Obrer Espanyol coincideix que estic llegint la novel·la Clarissa, de l’infal·lible Stefan Zweig. Llegir Zweig és com tornar al principi de tot. Un cop més, m’il·lumina per interpretar l’actualitat.

La protagonista de Clarissa, una jove austríaca, assisteix, el juny del 1914, a un congrés titulat L’éducation nouvelle a Lucerna. La Clarissa hi fa amistat amb un professor francès, el Léonard, que en un moment determinat es queixa de l’ensopida vida en una ciutat francesa de províncies: “Viure-hi és com morir a poc a poc”. La Clarissa, aleshores, li pregunta com és que ell no ha marxat a París, i el professor li diu que, de fet, ho va intentar durant un període de dos anys. “Aleshores era socialista, un socialista radical, fins i tot diria radicalíssim, en qualsevol cas un socialista sincer i fanàtic”.

A París, el Léonard va ser secretari d’un ministre, cosa que li va permetre conèixer els mecanismes del poder, com és de difícil arribar-hi i, encara més, mantenir-s’hi. Va observar -explica a la Clarissa- com el ministre es consumia en aquestes petites conxorxes i intrigues de partit. Va comprovar que va deixar de llegir i d’aprendre, que ja no vivia i, sobretot, que ja no era lliure. Diu Zweig: “Els grans càrrecs són perillosos per als mitjanament dotats; quan han d’ultrapassar la pròpia mesura, això els transforma el caràcter. Decebut, el Léonard va deixar la política i se’n va tornar a la seva petita ciutat de províncies”.

La Clarissa l’escolta, i el Léonard li demana: “Fixi’s en aquests petits mestres. Ja sé que semblen una mica ridículs amb els seus vestits provincians, malgirbats, les seves ulleres i les seves menuderies. Agafi’n una dotzena; un de sol té un aspecte miserable, llastimós, però junts tenen un poder immens: constitueixen el futur, en són la base”. I afegeix: “M’agradaria que pogués llegir les nostres petites revistes que, totes juntes, no arriben en un any al tiratge de Le Matin o Le Figaro en un dia; hi trobaria el pols del socialisme real, en reconeixeria el veritable esperit”.

I, un paràgraf més enllà, l’escriptor rebla el clau i sentencia: “Vet aquí l’esperit de la nostra època; just abans de les eleccions, els parlamentaris recuperen la memòria, aleshores els van a veure i d’aquesta manera volen guanyar-se els seus vots”.

Tenint en compte les paraules de Zweig és força més fàcil interpretar què està passant al PSOE, no?

stats