Amics
S’ha mort un bon amic del meu pare. Tenia noranta anys. El meu pare els hauria fet aquest mes de novembre. Però en fa trenta-quatre que és mort. Em sap greu la mort d’aquest figuerenc de noranta anys de somriure sorneguer i mirada viva. Em sap greu, entre altres coses, perquè quan el veia imaginava com hauria pogut anar envellint el meu pare. Tenien un sentit de l’humor molt semblant. Cada vegada que ens trobàvem em deia: “Recorda que el teu pare i jo vam dormir junts vuit mesos, al mateix llit, i no va passar mai res!” Parlava d’una estada a Barcelona, quan tots dos eren estudiants i no tenien diners per pagar dues habitacions o una habitació amb dos llits.
Quan el seu fill em va escriure per donar-me la notícia de la seva mort, després que l’Alzheimer hagués deteriorat sensiblement el seu estat els dos últims anys, vaig tornar a recordar la tradicional broma dels vuit mesos dormint junts i vaig dedicar una estona a pensar com es devien divertir, aquell parell de vailets empordanesos, compartint pensió a la Barcelona de finals dels quaranta.
En aquell temps, el meu pare i el seu amic formaven part d’un grup de teatre vinculat a la Catequística de Figueres -la Cate- i fins i tot van engegar una iniciativa inaudita per l’època, una productora de cinema que duia per nom Galas del Film. Eren creatius, espavilats i molt divertits.
Hi he pensat a propòsit d’aquesta mort i, tot d’una, sense adonar-me’n ni ser-ne conscient, m’he preguntat com hauria estat el retrobament d’aquests dos amics, tants anys després. He imaginat l’abraçada, les bromes i les rialles recordant els vells temps. I he desitjat per enèsima vegada poder ser creient i confiar que, efectivament, hi ha un cel on, després de morts, tots retrobarem les persones que estimem i podrem abraçar-les.
No m’estranya gens ni mica que la humanitat hagi buscat refugi en aquesta fantasia per poder suportar el dolor infinit que és assumir que no veurem ni abraçarem mai més els que van marxant.
I, com ja he fet altres vegades en situacions semblants, m’he concedit una estona -res, un parell de minuts- per creure que és veritat. He pogut sentir l’alegria del meu pare pel retrobament amb l’amic i els he vist marxar agafats per l’espatlla. La meva mare també hi era i el saludava amb afecte.
Encara amb el somriure als llavis, he tornat a la realitat. Com quan s’acaba una bona pel·lícula i encenen els llums del cinema i t’enxampen amb les llàgrimes cara avall.
