11/08/2017

Un parpelleig

2 min

Sopem una nit d’estiu a la vora del mar. Som amigues de fa molts anys. I quan dic molts, vull dir molts. Ens veiem de tant en tant i dediquem una bona estona a posar-nos al dia. Les novetats, en el darrer mig any són: el casament d’una neboda, la mort d’un amic, una prejubilació. Després passem a la zona de les xafarderies innocents, amb una mica de sal i pebre, i també hi ha temps per comentar un viatge recent, tot i que hi ha certes dificultats a recordar el nom d’aquell poble tan bonic, que espera, es deia... l’altra també hi ha estat, ja sé quin vols dir, aquell que té una platja tan bonica... ara no em ve al cap el nom.

A la taula del costat hi ha tres noies que no han fet els trenta. Reclamen la meva atenció per les rialles i els xiscles. Es van passant un mòbil de l’una a l’altra i tot em fa pensar que la famosa aplicació que et va mostrant rostres per acceptar o rebutjar hi té alguna cosa a veure.

Torno a la meva taula. Les meves amigues estan parlant del temps llunyà, i quan dic llunyà vull dir molt llunyà, que vam compartir pis. Una de les meves amigues recorda la velleta que vivia al pis de baix i que sempre ens preguntava qui era en David. Cap dels nostres amics duia aquest nom i pensàvem que la senyora no hi tocava gaire, fins que un dia ens va dir : “Tot el dia sento que el crideu: David! David!” Vam enfilar les escales mortes de riure: teníem un gat que es deia Dalí i que, fent honor al seu nom, estava tocat de l’ala. Esgarrapava les cortines i es menjava les plantes, així que sí, dèiem moltes vegades el seu nom, per renyar-lo.

Com t’enrecordes d’aquests coses? Li pregunto. Jo no havia pensat mai més en la vella del pis de sota i, per descomptat, no m’enrecordava de l’anècdota del David. Ja ho veus, em contesta, m’enrecordo d’una bestiesa que va passar fa trenta anys però no puc recordar el nom del poble que he visitat fa una setmana.

Les tres noies de la taula del costat s’estan fent una selfie. S’abracen i somriuen, la pell llisa i els ulls brillants. Després alcen les copes i brinden: per nosaltres! Per l’estiu! Per la vida! Em pregunto si d’aquí trenta anys recordaran aquesta nit de juny a la vora del mar. Si podran trobar, a dins dels calaixos de la memòria plens a vessar, el nom d’aquella aplicació per triar nois.

L’eternità è un battito di ciglia, que diria el meu estimat Jovanotti.

stats