17/02/2017

Casa nostra

2 min

Avui fa vuit dies vaig sortir del Palau Sant Jordi -tard, molt tard- amb una barreja d’emocions i un pensament que ho sobrevolava tot: quina alegria, quin orgull, aquell escenari final ple de gent tan jove! Eren els organitzadors, els que havien treballat colze amb colze empesos pel sentiment de rebel·lia davant de la injustícia. Davant del crim -res de tragèdia, Oscar Camps!- que s’està cometent tan a prop nostre. Vaig pensar que si un país té una joventut compromesa i activa vol dir que és un país sa. Abans d’anar a dormir vaig enviar missatges d’agraïment i de felicitació als bons amics que hi tinc implicats.

Però, ai las, l’endemà al matí, quan em vaig connectar al món, vaig sentir i veure, absolutament estupefacta, que aquest país meu -que jo havia imaginat sa feia només unes hores- estava en plena febrada autodestructiva. Ja gairebé no es parlava del gran èxit, de les quinze mil persones reunides per ajudar, de la cinquantena d’artistes compromesos, de la joventut compromesa, entusiasta i rebel. Tot això encara hi era, l’emoció viscuda al Sant Jordi encara surava, però ja estàvem enfangats cadascú a la seva trinxera, llançant tuits i articles i declaracions els uns contra els altres. Els bons, els dolents, les segones lectures, les males intencions, la misèria.

No em sembla pas que fos tan difícil admetre els matisos, convidar al debat, escoltar l’altre, discrepar-hi, però sense trencar aquell valor que teníem a les mans la nit abans. Quina pena. L’enrabiada m’ha durat tota la setmana.

Però avui torna a ser dissabte i només hi ha una cosa: la manifestació d’aquesta tarda. Confio que, un cop esbravats, hi siguem tots. Perquè del que es tracta és de dir que no volem ser còmplices d’un crim. Que no volem haver d’avergonyir-nos-en quan siguem vells i els nets ens preguntin com ho vam permetre. Perquè volem que el món senti com cridem que no hi estem d’acord, que sabem quin és el dolor de deixar enrere casa nostra i haver de fugir, que volem acollir.

M’agradaria que fóssim molts, que demà tothom parlés d’aquesta manifestació i que, de portes endins, n’haguéssim après alguna cosa. Que la diversitat i la discrepància són bones, que malgrat tot podem treballar junts per una causa superior i justa, que tots tenim dret a dir-hi la nostra, que no cal pensar sempre el pitjor, que la resposta irreflexiva sovint és estirabot. Que els que marxen de casa i moren al mar podríem ser nosaltres.

stats