Publicitat
Publicitat

Major d’edat

Quan em vaig quedar embarassada per segona vegada ja ens havien dit que la meva mare no viuria gaire temps. Així que aquella criatura, des del primer dia, va salvar-me de passar aquells mesos terribles en un túnel fosc, esperant només la mort.

També esperava, sobretot esperava, la vida. Tenir-lo a la panxa, bategant al meu ritme, feia que el dolor fos menys punyent i la por menys poderosa -les hormones feien la seva feina-, i les converses de mare i filla, que d’una altra manera haurien estat dramàtiques, giraven generalment entorn del gran tema, aquell nen que estava arribant, la vida.

Quan ella va morir el petit tenia cinc mesos i, d’aquells primers dies del dol, els del pou de la tristesa, només en recordo el seu somriure. Jo el mirava, i ell somreia. No hi havia res més.

No recordo si vaig provar d’imaginar quina mena d’adult seria. Segurament hauria errat. Era una criatura de contrastos. Entre somriures hi havia un nen tossut i ploraner, de grans rebequeries. D’on ha sortit, doncs, aquest caràcter serè i estable, aquest noi afectuós i sofert, generós i raonable? M’ho pregunto avui, justament, el dia que fa divuit anys. El dia que, simbòlicament, es converteix en adult. És major d’edat per conduir, per respondre davant de la justícia, per votar. Per mirar-me als ulls i anunciar-me què ha decidit.

Suposo que l’adult s’ha fet amb tot el que ha passat en aquests divuit anys. Un edifici que s’ha anat construint a base d’alegries, fracassos, afecte, frustracions, aprenentatges, diversió, reflexió. Quina responsabilitat immensa, vist des d’ara! Quina sort que, quan tenim una criatura, no ho veiem amb aquesta perspectiva, no som conscients de sobte de la influència decisiva que tenim en una construcció que necessita bons fonaments per sostenir-se o ensorrar-se. Si ho veiéssim així, crec que tindríem un atac de pànic. Però la naturalesa és sàvia i anem fent dia a dia, ara un biberó, ara un examen, ara el primer amor, ara un disgust, ara una abraçada.

Voldríem haver-li estalviat els mals d’orella, els fracassos, les enrabiades, les lesions del bàsquet, totes les angoixes. Però sort que no podíem fer-ho, sort que no ho vam fer. Tot això forma part, també, de l’argamassa que li ha permès unir els maons, l’un damunt de l’altre, per créixer. Metre vuitanta-cinc de bondat. I amb el mateix somriure que em consola de tots els mals.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF