Publicitat
Publicitat

L’agost i la mort

L’agost no és un bon mes per morir-se. La mort no lliga amb les vacances. Ningú vol rebre una notícia funesta mentre està ajagut a la gandula, a prop de la piscina, amb un Martini a la mà.

És incòmode interrompre el relax dels amics que estan de creuer per comunicar-los un decés. I que ells s’hagin de justificar, compungits, perquè no podran fer-nos companyia el dia de l’enterrament.

L’enterrament. Amb la xafogor d’agost, la tristesa perd elegància. Les dones no saben com vestir-se: tenen l’armari ple de roba de colors llampants i busquen i remenen per trobar una peça adequada, fresca però formal, que sigui de tons discrets. Els homes reneguen entre dents mentre deixen per unes hores les bermudes i tornen a posar-se pantalons llargs i camisa. A l’església hi fa molta calor. Les dones es venten, els homes suen. Al tanatori, en canvi, hi fa un fred que pela.

I després, quan passen els anys, del dia de l’aniversari d’aquella mort d’agost ningú no se’n recorda.

És lògic: quan ets fora de casa, lluny de la rutina diària, sense agenda a prop, costa més de recordar-se de les dates. És difícil pensar en els morts de l’agost si estàs pensant a reservar taula al xiringuito. De fet, és una cosa semblant al que passa amb les criatures nascudes a l’agost, que no solen tenir festa d’aniversari, perquè no tenen gairebé cap amic a la ciutat. L’agost no vol compromisos ni formalitats. L’agost vol xancletes i mojitos. Com deia, la mort no lliga amb les vacances.

Se m’han mort persones estimades a l’agost. Potser per això m’arriben sense avisar pensaments tràgics mentre la gent xarrupa granissats de llimona i s’espolsa la sorra dels peus.

Fa només uns dies vaig anar a un funeral singular. Era en un petit poble de la Catalunya Nord, a quarts de tres de la tarda. Feia una calor de boig i la petita esglesiola de poble era plena a vessar d’homes amb la camisa enganxada a l’esquena i de dones que feien servir el mocador ara per assecar-se les llàgrimes, ara per eixugar la suor.

En honor a la difunta, els familiars i amics duien barrets i pameles -ella n’era una enamorada i en portava sovint- i sonava la veu de Frank Sinatra cantant Unforgettable. L’endemà va ser molt estrany tornar-se a posar el biquini i fer veure que les vacances -la vida- continuaven com si res.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF