07/07/2017

Les dues Barcelones

2 min

Surts de casa de bon matí i hi ha una pela de plàtan, sencera, allotjada entre el baixant i la façana, a l’alçada dels ulls. A terra, una sabatilla bruta abandonada i un escampall de papers. El terra encara és moll perquè fa poc que ha passat l’equip de neteja municipal, però poc n’ha durat l’efecte.

Assegudes al banc de la parada de l’autobús, dues senyores xerren amb entusiasme. Critiquen una veïna i estan tan concentrades en aquesta tasca que no veuen el bus que s’atura davant seu. Al cap d’uns minuts, quan el vehicle arrenca, una d’elles s’aixeca esperitada cridant que era el seu autobús i fent senyals al conductor perquè s’aturi i li obri la porta, però ja és massa tard. Torna al banc dient pestes del xofer. Una altra dona s’apunta a la crítica i la fa extensiva a tot el gremi de conductors del transport públic. Acte seguit s’escura la gola, s’acosta al caire de la vorera i escup un gargall a terra.

Travesses dos o tres núvols de turistes amb maletes troley -prolongació natural del braç del turista, model idèntic al que tu tens per anar a Nova York a Londres o a Venècia- i passes per davant del Palau Güell. A l’altra banda del carrer, Gaudí convertit en souvenir barat competeix amb els vestidets de sevillana per a nenes en un aparador mig tapat per una munió de japonesos. A la Rambla, tres noies amb cara de no haver anat a dormir encara esmorzen un còctel -potser és sense alcohol- de la mida d’una palangana xuclant el líquid amb una palleta. Arribes fins a les Galeries Maldà -“ Shopping center since 1943 ”- i descobreixes el cadàver -sense pal·liatius- del que havia estat un centre comercial de referència. El 90% dels establiments estan abandonats. Una antiga botiga de bolsos i guants encara conserva l’aparador dels anys 40. A dins hi ha un home assegut en una taula i tovalloles als prestatges. “¿Veneu tovalloles?” “No, encara no. Lloguem apartaments. En vendrem, perquè això és una botiga i ens obliguen a vendre alguna cosa”...

Para, para, para. Fes un reset. Torna a començar. Surt al carrer i mira cap amunt. Només amunt. No miris arran de terra ni a mitja alçada. Veuràs façanes sòbries amb balcons mínims -la mida justa- i baranes esplèndides de ferro forjat. I, de tant en tant, edificis menys tímids, amb finestres treballades i tribunes elegants. Torna a pujar la Rambla així, mirant amunt. Trobaràs harmonia cromàtica, relleus artístics, façanes nobles de pedra, arquitectura que ens explica, identitat, civilitat. Meravelles com el Palau Moja, joies com la Casa dels Paraigües, delícies com la part alta de la façana lateral de l’església de Betlem. I encara queden l’Antiga Casa J. Xancó-Cotchet i, a la plaça del Pi, la Ganiveteria Roca i l’Antiga Pasamaneria J. Soler.

I ara, digues: què pesa més? ¿El boom turístic fora de control, la brutícia, la falta de civisme -dels barcelonins també- o tota la resta? De qui depèn preservar tota la resta?

stats