Cantó, el diputat més bufó
A la vida calen els bufons i Toni Cantó, abnegadament, es presta a exercir aquesta funció. Com si no hagués superat el paper que feia a Siete vidas , com si realment hagués estat anys en coma i ara volgués recuperar el temps perdut fent esforços ridículs per ser una versió urbana del que els espanyols anomenen un gañán , no només deixa anar estirabots, sinó que els fonamenta en dades errònies i en la ignorància. I ho fa a Twitter. No una vegada (tothom es pot equivocar) ni dues, sinó una darrere l'altra. Ahir hi va tornar. És estrany que Rosa Díez no li clavi un calbot com feia Amparo Baró a la sèrie que durant anys va representar l'humor progre espanyol, amb participació de Willy Toledo inclosa. Per mi, Cantó pot continuar desacreditant el projecte polític per al qual representa que treballa i, de passada, entretenint el personal. Ahir a la tarda la xarxa va evitar l'avorriment en què podríem entrar quan ens cau al damunt la Setmana Santa gràcies a ell. Els usuaris de Twitter s'ho van passar pipa amb bromes de gust tirant a dolent, com ara: "Tenim les últimes declaracions en exclusiva de Toni Cantó: «Els meus pares són cosins»". D'altres no eren tan grolleres, però també feien referència a la intel·ligència escassa o a les facultats mentals pertorbades del diputat al Congrés: "Toni Cantó es va quedar així dels calbots que li clavaven a Siete vidas "; "Rosa Díez es va endur Toni Cantó amb ella per no semblar tonta"; "Toni Cantó es fa el tonto per poder arribar a president del govern"; i, intraduïble, @LaEtxebarria: " Toni Cantó sobre el nido del Cuco ". Tot això està molt bé i quina gràcia i que divertit. Un dia és Cristina Cifuentes, un altre dia Toni Cantó. Però, encara que siguin anècdotes, no deixen de ser un símptoma de la resignació fatalista amb què acceptem que l'estupidesa domini moltes vegades (no sempre) la vida pública.
