16/04/2011

Les veus de la saviesa

2 min

No sé qui va dir que el mal de tenir orelles és que això t'obliga a sentir les coses que diu la gent. M'ha vingut aquesta frase a la memòria a compte de les últimes notícies que hem tingut de dues dones certament extraordinàries: Gemma Montull, exdirectora financera del Palau de la Música, i Leire Pajín, ministra de Sanitat. És veritat que es tracta de dos personatges molt allunyats entre si: Montull és una presumpta delinqüent, i Pajín, una presumpta ministra. Això, com és obvi, les situa en esferes diametralment oposades de la legalitat (que no de la realitat, que és una cosa de la qual l'una i l'altra aconsegueixen mantenir-se meticulosament separades). Tanmateix tenen coses en comú, que es comencen a manifestar quan se'ls posa un micro per davant. Per les seves paraules les coneixereu.

Gemma Montull, per exemple, va afirmar que, en la seva feina com a responsable de les finances del Palau, "no li pagaven per pensar", i que per això ignorava per complet si hi havia hagut o no pagaments a Ferrovial per part de la venerable institució aleshores presidida per Fèlix Millet, ni si l'enigmàtic "Daniel" que apareix en uns paperots bruts era o no era el sobtadament famós Daniel Osácar, en aquelles saons tresorer de CDC. Res de res: Gemma Montull es dedicava a realitzar tràmits administratius i no li pagaven per pensar. Tot i així, no li pagaven del tot malament: al voltant dels 8.500 euros mensuals. Ves que hauria estat si arriba a pensar una miqueta. Com que això de pensar -ni cobrant, ni encara menys de franc- no deu entrar dins el projecte vital de la senyora Montull, s'estalvia el disgust de constatar que la seva declaració la situa en una de les categories més lamentables de l'ésser humà: la dels que obeeixen ordres sense fer-se preguntes, o renunciant expressament a fer-se-les. Una gran quantitat de crims requereixen dues castes de persones per ser comesos: una ment més o menys perversa que els dissenyi i una altra, indigna i servil, que els executi. Sense pensar, que per a això no els paguen.

A la ministra Pajín sí que se suposa que se li paga perquè pensi, i això fa que de tant en tant ens haguem de trobar amb el producte de les seves cogitacions. Ara ha dit que pensa "fiscalitzar" la retallada del govern de la Generalitat en matèria de salut, no sigui que després aquests catalans es gastin els cèntims en coses rares. L'ocurrència podria fer riure si la qüestió no fos tan seriosa. Com que ho és, més aviat fa plorar. Més que més, quan es recorden els 1.450 milions del fons de competitivitat que floten i flotaran in saecula saeculorum dins la nebulosa corrosiva dels incompliments de l'executiu espanyol. Pajín, per la seva banda, és la destil·lació feta persona de les pitjors característiques del zapaterisme: frivolitat, irresponsabilitat i inconsistència a cabassos. Les mateixes que exhibeix Gemma Montull amb les seves declaracions, d'altra banda. Si persones així han arribat allà on han arribat, és que realment el món s'acaba en quatre dies.

stats