Publicitat
Publicitat

Entre tots la mataren

Del "no em consta" de Cospedal al "sí, home" de Rajoy, la reacció del PP al cas Bárcenas ha degenerat ràpidament d'un cinisme llargament destil·lat a la fatxenderia químicament pura, passant per l'inevitable recurs al clàssic i tu més que la mateixa Cospedal ha invocat en recordar que el memorialista José Bono encara té pendent d'explicar d'on prové el seu patrimoni. Li replicaríem, a la severa secretària d'organització del PP, que no només Bono, sinó que personatges com Pepiño Blanco, Javier de Paz, Bartomeu Muñoz, la cúpula del PSOE andalús en pes i un llarguíssim etcètera de polítics socialistes tenen o han tingut topades més que serioses amb la justícia i amb l'opinió pública per la seva voracitat a l'hora d'omplir-se les butxaques amb comissions, donacions i tota casta de tracamanyes, estratagemes i actuacions fraudulentes o delictives. Algunes de provades i d'altres de no provades, però que exhalen una ferum que impregna i contamina tot el seu partit. Li recordaríem a la gran Cospedal que fa molts d'anys que el PSOE va deixar molt enrere aquells cien años de honradez de què bravejaven quan Felipe González va guanyar les eleccions de 1982, i que no fa falta que ara vingui ella a fer-nos-ho saber.

O sí, si això és el que li ve de gust. Però que això no treu ni una mica de gravetat al cas Bárcenas, ni a la trama Gürtel, ni a la xarxa igualment tupida i inacabable de corrupteles que el PP té escampada per tota aquesta Espanya que diuen estimar amb tant d'abrandament. Un amor que mata, certament. La taca viscosa d'aquest i tu més ja està tan estesa com la de la mateixa corrupció. Per al PP, la corrupció és una tara exclusiva del PSOE; per al PSOE, el robatori de diner públic és un invent del PP; per als patriotes espanyols, els saquejos i les comissions són un assumpte de catalans; per als patriotes catalans, la corrupció és cosa d'espanyols. I així successivament.

El problema d'aquesta lògica viciada i viciosa és que només serveix per multiplicar la magnitud de la tragèdia. Cada dia són més amplis els percentatges de ciutadans que estan convençuts no tan sols que les pràctiques corruptes són inherents als partits polítics, sinó que, a més, els mateixos partits no tenen la més mínima voluntat de posar-hi cap tipus de solució, més enllà de la desqualificació de l'adversari des de l'actitud del porc que li va dir orellut a l'ase. Això, unit a la constatació empírica de la inutilitat d'aquests partits a l'hora de mitigar l'angoixa que pateixen molts d'aquests mateixos ciutadans empobrits, aturats i/o desnonats, fa que qualsevol proclama sobre la netedat de la classe política -com la que també va amollar Rajoy aquest dissabte- soni a una mena de sarcasme intolerable per la seva crueltat. Si els partits no reaccionen amb urgència i diligència, es veu a venir que pot petar alguna cosa, i de la pitjor manera possible. I no cal ser un politòleg gaire fi per entendre que no tan sols no reaccionaran, sinó que no tenen cap idea ni de com començar a fer-ho.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT