Publicitat
Publicitat

La síndrome del 92

No ho ha pogut evitar. Xavier Trias semblava, fins ara, l'únic alcalde de Barcelona lliure de la nostàlgia dels Jocs Olímpics del 92, però només es tractava d'un miratge. El miratge es va desfer ahir, quan Trias va comparar el Mobile World Congress, que pel que sembla tindrà la seu a Barcelona fins al 2018 (i que duri, afegim amb ganes), amb "uns nous Jocs Olímpics que han tocat a la ciutat". Ai. Com deien a les tómboles de la meva infància: " Siempre toca, si no es un pito es una chochona ".

Tots els alcaldes de Barcelona, de Pasqual Maragall ençà, han patit la síndrome de la nostàlgia dels Jocs, que ha tingut conseqüències devastadores. De vegades caríssimes i estrepitoses, com quan el primer edil Joan Clos (se'n recorden? El competidor més directe que ha tingut el mític alcalde Pich i Pon, aquell que confonia filatèlic amb sifilític ) va decidir embarcar-se en el cafarnaüm que es va conèixer com a Fòrum de les Cultures, i que va servir perquè ara hi hagi una enorme esplanada de ciment al costat de la depuradora, i perquè el mateix Clos mostrés les seves ruïnoses aptituds per ballar samba al costat de Carlinhos Brown, sense que encara avui sapiguem fins a quin punt exorbitant va pujar la factura de la festa. Altres vegades les conseqüències només han estat ridícules, com quan a l'alcalde Hereu li va agafar per postular Barcelona per a uns Jocs Olímpics, però d'hivern, perquè, com és sabut, el clima de la capital catalana no té res a envejar al de Reykjavík. Eren exemples preclars de la síndrome de la nostàlgia dels Jocs del 92: per a Clos i Hereu, l'èxit assolit per Maragall amb les Olimpíades era una obsessió que els feia despertar-se de matinada, xops de suor i amb el cor accelerat. També ho va ser per al mateix Maragall, que mai va saber com superar el seu propi atac de xamba, i per a Jordi Pujol, que sempre es va sentir gelós de no poder liderar aquell triomf que irremissiblement s'apuntaven els sociates (eren els temps que CiU dominava el rerepaís i el PSC el Cap i Casal, fins a l'extrem que entre tots van estar a punt de crear una mena de cisma entre Catalunya i la seva capital).

Trias, per les circumstàncies que l'adornen, semblava immune a aquesta síndrome, però finalment hi ha caigut. No pensis en uns Jocs Olímpics, aconselleria Lakoff, però patapam, del més profund del subconscient li han sortit a Trias els Jocs Olímpics dels dallons. I és que està molt bé que Barcelona sigui anomenada smart city i Mobile World Capital, i ja s'entén que cal afalagar els promotors de l'esdeveniment (l'event , diria Trias) i que cal aferrar-se al que calgui per disputar, encara, una mica de lideratge a Madrid. Però si Barcelona vol tornar a ser una ciutat que compti per a alguna cosa, seria convenient que les seves autoritats s'oblidessin de les glòries de fa vint anys i es concentressin una mica més en els vint anys que vénen. ¿Potser alguna aposta per situar les seves universitats, i els seus equipaments culturals, fora dels llimbs de la mediocritat?

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT