La posteritat de Rajoy
Interrogatoris de la Guàrdia Civil a dos alts càrrecs de la Generalitat (al secretari general de Presidència, Joaquim Nin, i al director general d’Atenció Ciutadana, Jordi Graells) sobre els preparatius del referèndum. La primera vegada que es va produir una d’aquestes actuacions de la Benemèrita davant treballadors públics, fa dues o tres setmanes, va causar una certa impressió; ara ja en portem tres o quatre i s’han convertit en una cosa rutinària. Doncs aquesta és tota la cortina de fum que el govern del PP ha sigut capaç de desplegar (per via judicial, per variar) per mirar de desviar una mica l’atenció del que tothom mirava, i amb raó: la primera vegada que un president del govern d’Espanya, en exercici del càrrec, declara davant d’un tribunal de justícia. Per corrupció i finançament il·legal.
Tant se val que Rajoy hagi entrat per la porta falsa, que hagi esquivat les càmeres, que l'hagin assegut a declarar en un lloc insòlit i que les files dels bancs dels acusats estiguessin més buides que les de la bancada del PP al Congrés quan intervé un diputat de l’oposició. Tant se val fins i tot que el president del tribunal, el magistrat Ángel Hurtado, hagi fet el trist paper de l’empleat llepa de la casa, impedint i tallant les preguntes més incòmodes d’una forma tan barroera que fins i tot feia llàstima. Rajoy, que braveja de bon orador però que mai ha guanyat un debat (ni tan sols contra Zapatero), s'ha presentat avui a la prova d’exercir de president sense plasma, i l'ha suspès: la prepotència i la xuleria (gens gallegues, per cert) amb què sovint ha respost a les preguntes que se li formulaven han traït el nerviosisme i l’absoluta incomoditat, per no dir repugnància, que li produïa el fet de ser allà. És evident que ni ell, ni Jorge Moragas, ni ningú de la cúpula del PP (ni tampoc el magistrat Ángel Hurtado) s’haurien pensat mai que la situació d'avui pogués arribar a produir-se, i que, tenint-la davant dels ulls, encara no se l’acabaven d’empassar. Diuen que a tots els governants els preocupa la posteritat, allò de com quedaran retratats als llibres d’història. Ignoro si Rajoy té aquesta mena de vanitat, però si la té, s’haurà d’imaginar recordat com un delinqüent, el líder d’un partit polític que tenia com a activitat real el saqueig de les arques públiques i la utilització de les institucions de l’Estat en benefici propi i dels seus còmplices. Em pregunto si això el deu inquietar. Té raó Pedro Sánchez quan li adverteix que l’única sortida honorable és la dimissió, però també és cert que, per a Rajoy i per al PP, ja és massa tard per a l’honor: tota la seva història fins avui està podrida de corrupció, una dada comprovable sobre la qual els seus votants farien bé de reflexionar.
Una salutació finalment a Cs, que es van autoimposar la missió de dur el PP pel camí de la transparència i que aviat haurien de donar-nos explicacions sobre el sentit de la seva existència. Això sí, de la posteritat no cal que se’n preocupin: d’ells no se n’escriurà mai res.
