13/07/2017

La pluralitat ben entesa

2 min

Ahir el programa Los desayunos rebia com a convidat estel·lar l’exministre Jaime Mayor Oreja, que va tornar a repetir sense cap rubor la seva teoria segons la qual ETA no ha estat derrotada sinó que perviu a Catalunya en forma de referèndum separatista. Poca estona abans, a El matí de Catalunya Ràdio, un altre exministre del PP, el petulant Margallo, sortia al pas de les intoxicacions del seu company de files afirmant que les opinions de Mayor Oreja no eren de cap manera representatives de les del PP. Això és interessant, perquè vol dir que TVE concedeix una atenció preferent a un particular que no representa res ni ningú més que a ell mateix, i que profereix barbaritats sense cap ni peus (però tendencioses fins a la perversió) com aquesta de voler relacionar ETA amb Catalunya. Deu ser la manera que té l’ens públic espanyol de practicar la pluralitat, donant micro i càmera al primer que passi a condició només que la digui ben grossa i ben d’extrema dreta. No s’hi ha vist ni sentit mai ningú defensant amb rigor i amb arguments la postura independentista, però els saltimbanquis furiosos com Mayor Oreja, i tants altres com ell, sempre hi tindran un aparador de privilegi a la seva disposició.

Potser perquè semblés que es dona cabuda a tots els punts de vista, una tertuliana va arribar a defensar tímidament que potser sí que s’havia arribat a un punt en què convenia revisar “algunes coses” de la relació entre Catalunya i Espanya, però “sense que faci l’efecte que se cedeix a les pretensions dels que se salten la llei”. I no com a cas únic (és a dir, sense cap interlocució bilateral), sinó obrint “un diàleg amb totes les comunitats, recuperant l’esperit de la Transició”. Aquesta va ser, com deia, l’aportació més progressista i oberta de mires de la taula. D’aquí no passen.

El dia anterior el cap d’estat espanyol, sa majestat el rei d’Espanya Felip VI, es va plantar a Londres i, davant de la reina d’Anglaterra; de la primera ministra, Theresa May, i del cap de l’oposició, Jeremy Corbyn, va tenir encara la santíssima barra de reclamar “solucions per al cas de Gibraltar”. Con un par, per dir-ho en castís. En va dir “cas” i no “problema”, però tanmateix ho va deixar anar, amb tota la pompa i circumstància, i cal sobreentendre que en plena sincronia amb el govern d’Espanya i les principals forces polítiques. De fons, com en una comèdia de la BBC, sonaven les rialles enllaunades a propòsit de les cinc mil amants del pare d’en Felip, el rei emèrit Joan Carles, de qui ningú hauria de tornar a dir que s’hagi passat la vida sense fotre ni brot, perquè d’activitat ja es veu que n’ha tinguda, i ben frenètica.

Les desventures de la casa reial i les plurals tertúlies de TVE no passen de ser anècdotes sense gaire importància, bàsicament perquè formen part de la mena de coses que passen cada dia a Espanya, amb la més absoluta naturalitat. Però per aquesta mateixa quotidianitat molts constatem que aquest país, com a projecte democràtic, és un fracàs sense remei.

stats