Els que parlen d’extremismes
Es pot definir el PP, sense por de mentir ni d’exagerar, com un partit nacionalista (fortament nacionalista) que dona cobertura al gruix de l’electorat de l’extrema dreta espanyola, sense que oficialment sigui aquesta la seva ideologia. Es camufla des de sempre i sense problemes dins la família liberal europea, però si li hem de buscar referents o forces consemblants dins de la UE, sens dubte està més a prop del partit polonès Llei i Justícia, d’Andrzej Duda i Jaroslaw Kaczynski (que figura que fa de mur de contenció de les forces poloneses més ultra mentre hi pacta sense cap problema quan convé), que no pas de la CDU alemanya d’Angela Merkel. El PP, com sap tothom que ho vulgui saber, també és la formació política que acumula més casos oberts de corrupció a tot Europa, un fet que sempre és necessari consignar.
Aquest mateix PP que flirteja tan perillosament amb el radicalisme és el que titlla d’extremista el govern de Catalunya i els partits que li donen suport per la seva pretensió de celebrar un referèndum. I també l’acusa, al govern de Catalunya, d’haver mentit sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils, i de fer-ho al servei dels seus obscurs interessos electorals en aquest mateix referèndum.
Doncs bé, és xocant que ho faci perquè, fins ara, l’únic govern que ha mentit aquí sobre un atemptat terrorista ha estat un govern del PP, com a resposta als atemptats de l’11-M del 2004 a Madrid. Ho va fer per por de perdre les eleccions espanyoles que s’havien de celebrar tot just tres dies més tard. Les va perdre, en efecte, però no per culpa dels atemptats sinó de la seva pròpia mala fe i ineptitud en intentar convèncer la ciutadania que els autors del crim no eren els terroristes d’Al-Qaida sinó els d’ETA. Durant més de vint-i-quatre hores el món sencer va assistir atònit a una cerimònia del caos en què els comunicats fiables no eren els del govern d’Espanya (sembrant la confusió amb les famoses dues línies d’investigació) sinó els dels terroristes: el d’Al-Qaida, que reivindicava l’atemptat, i el d’ETA, que negava que hi tingués res a veure. No sé si es coneix cap altre cas, en un país democràtic, en què els terroristes diguessin la veritat mentre el govern mentia.
Val la pena recordar aquest episodi inqualificable perquè em sembla que aquí es va produir el tomb definitiu que va dur el PP a convertir-se en el que és: un partit que basa tota la seva actuació, tant a l’oposició com al govern, en la mentida constant i com més corrosiva millor, i rebaixa d’aquesta manera la qualitat del debat públic fins a un nivell lamentable. Sobre l’11-M no es varen disculpar ni corregir mai, i varen mantenir la mentida etarra fins al final. Sobre Catalunya, porten anys dient que es tracta d’una terra segrestada per extremistes i nazis, i ho seguiran afirmant perquè aquest és el fonament de la seva línia argumentativa. S’han acostumat a vèncer mentint, tergiversant i intoxicant. I robant, esclar. Tant en una cosa com en l’altra, han arribat a un punt que ja no té marxa enrere.
