Felicita’ls, Iceta
Després de l’estrena d’una peça teatral de Josep Pous i Pagès que no degué anar d’allò més bé, el gran Josep Maria de Sagarra en va fer la crònica en una de les seves implacables quartetes: “Acabada la funció / es van dividir els parers: / els uns xiulaven en Pous / i els altres xiulaven en Pagès”.
Una cosa per l’estil es podia haver dit de la cimera socialista d’ahir, que va suposar la trobada entre el renovat i dinàmic secretari general del PSC, Miquel Iceta, i el sempre fúnebre president de la gestora perpètua del PSOE, Javier Fernández, o com es digui. Ho dic perquè a la sortida de la funció (allò no deixava de ser un entremès afegit a un psicovodevil, teatralització sobre teatralització) sí que es van dividir els parers, i d’una forma ben curiosa. D’una banda, Iceta en feia una valoració positiva, perquè deia que ja en el decurs de la reunió ell i Fernández havien “cosit molt” (recordem que, mentre els socialistes s’esbudellaven profusament entre ells davant de les càmeres, a algú se li va acudir esmentar l’esforç que caldria per cosir tanta víscera esventrada, i d’aleshores ençà el verb s’ha convertit en talismà d’eficàcia provada) i que veia ben segur que s’endreçaria tot el que calgués per tal de seguir compartint “un projecte federal” per a Catalunya i Espanya. Això és el que va extreure Iceta de la reunió, i ho explicava amb aquell somriure jovial que sol acompanyar-lo.
De l’altra, i simultàniament, el tal Javier Fernández, que pel que diuen també és president d’Astúries (un excel·lent exemple de l’Espanya de les autonomies, doncs), també compareixia davant dels mitjans per fer la seva valoració de la trobada. I també va fer alguna referència al propòsit de “caminar junts”, però del que es va mostrar inflexiblement segur era que votar no a Rajoy, com havien fet els diputats catalans contravenint les ordres del comitè federal del partit, era “un fet antidemocràtic”. Acusar públicament d’antidemocràtic el teu soci no sembla una bona manera de cosir res, tret que pretenguis cosir-lo a ganivetades. Sobretot quan pocs minuts després compareix la sultana Susana (Gusanita, segons l’apel·latiu carinyós que li va dedicar la també socialista i exministra María Antonia Trujillo) a denunciar “un greu xoc de legitimitats” entre les dues formacions i a exigir “que s’anivellin les asimetries”, mentre de fons se senten els udols de la resta de barons de l’etern subsidi reclamant l’expulsió dels catalans traïdors dels òrgans de direcció del PSOE.
De manera que no sé quina pel·lícula es va projectar durant aquella reunió, però tenint en compte que Iceta i Fernández en van ser el dos únics espectadors, a més de protagonistes, sembla clar que un dels dos la va entendre malament. En cas que per casualitat fos Iceta el que es va perdre algun detall, sempre li queda felicitar efusivament tots i cadascun dels membres de la gestora, i Susana Díaz en particular, per la seva magnífica gestió de la crisi interna, i sobretot encoratjar-los a deslliurar-nos de Mariano Rajoy.
