Fascinació per la mort
No ve d’ara que el nacionalisme espanyol té una estranya i desagradable atracció per la mort. L’imaginari d’aquest nacionalisme mostra una fixació morbosa pel vessament de sang i els cossos oferts en sacrifici, des de la lletra del Cara al sol i altres mostres de la seva poesia romàntica fins a la que anomenen fiesta nacional, que no és més que un acte de bestialisme en què es troba l’excitació i el plaer col·lectius en la tortura i la mort d’un animal, concretament d’un bou. Tal vegada es tracta d’una degradació de la imaginació barroca, que en el segle XVII sí que va donar, a Espanya, admirables obres mestres en diverses disciplines artístiques, relacionades amb el tema de la mort. Però ara de tot allò només en queden unes expressions que gairebé sempre volen ser amenaçadores però que només aconsegueixen ser pintoresques i extremadament grolleres.
A la premsa del nacionalisme espanyol aquesta setmana s’hi han pogut llegir articles que intentaven vincular el referèndum català amb la mort. No parlem de tuitaires fent el hooligan, sinó de firmes eminents i respectades com les de Gregorio Morán, Luis María Anson o Victoria Prego. Així Morán, que ha vist com La Vanguardia prescindia de la seva ploma egrègia per haver escrit que “[...] «un muerto salvaría Cataluña» es el lema escondido entre los conspiradores de esta farsa”. Per la seva banda, el mestre de periodistes i membre de la Real Academia Española de la Lengua (la que “limpia, fija y da esplendor”), Anson, citava Morán dins un petit conte titulat Buscan tal vez un muerto en què el mateix Anson dialogava amb un català anònim i imaginari sobre les fosques maniobres d’uns “ colaboradores que sólo creen ya en la sangre para provocar la remontada ”, en referència a unes suposades enquestes secretes adverses a l’independentisme. I Victoria Prego, cronista i personificació de l’esperit de la Transició, es desfogava amb una reflexió intitulada Los independentistas buscan víctimas en las calles : “[...] les sería muy conveniente que hubiera víctimas de distinta consideración, si hay heridos graves, mejor. Y me atrevo a decir que tampoco les importaría que hubiera algún muerto [...]”. Subratllem que Prego és la presidenta de l’Associació de Premsa de Madrid. Estaria bé que algú la informés que, tristament, no fa ni un mes ja n’hi va haver, de morts als carrers de Barcelona, i que una part important de membres de la seva associació no van saber donar-hi cap altre tractament periodístic que no fos intentar utilitzar-los contra el govern i la policia de Catalunya.
Finalment no ha estat cap periodista, sinó tota una vicepresidenta del govern d’Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría, la que ha sentenciat que “la democracia ha muerto en Cataluña”. Venint d’una de les artífexs de l’operació Catalunya, l’afirmació, a més de falsa i irresponsable, és un insult que ofèn la ciutadania catalana sencera. Facin-s’ho com vulguin, però no s’estranyin que algú vulgui marxar d’aquesta mena de festival de la necrofília.
