‘¿Dónde estabas tú en el 77?’
El títol de l’article és el d’una vella cançó de Loquillo y los Trogloditas, i fa referència a l’any que va esclatar el moviment punk a Londres mentre els joves (alguns joves) d’aquí intentaven reproduir-lo amb les particularitats que feien al cas. De dilluns que la cantussejo, d’ençà que, dins el repertori de barbaritats que ens veiem obligats a suportar cada dia, el president Rajoy va fer una aportació de calibre gruixut en comparar el referèndum amb el franquisme, afirmant que a Espanya no s’havia viscut una situació com aquesta des de l’any 77. La lletra de la cançó fa: “A los 15 eres joven / Y a los 20 ya mayor / No hay futuro, no más héroes / Anarquía y diversión / Las consignas me recuerdan / estados de excepción”.
No és aquest ben bé l’ambient en què es movia aleshores Mariano Rajoy, que l’any 1977 en tenia 22 i estudiava com un porc senglar jove (un jabato) preparant oposicions. Les va aprovar l’any següent, cosa que el va convertir en el registrador de la propietat més jove d’Espanya, admirable proesa. Al mateix temps que es construïa un futur, el jove Mariano complia amb els deures patriòtics i feia la mili a València, on va destacar netejant les escales de l’edifici de Capitania.
I participava activament de la vida ciutadana com a militant de la UNE, Unión Nacional Española, un partit que agrupava sobretot joves tradicionalistes que se sentien carlins d’esperit i que tenia per divisa la lleialtat a “los principios del 18 de julio”. Aquell any de gràcia de 1977 la UNE es va fusionar dins la flamant federació de forces de dretes que es va conèixer com a Alianza Popular (AP): va ser un any de prodigis, entre els quals no va ser el més petit que de cop i volta tots els franquistes i feixistes d’Espanya que ho volgueren es convertissin instantàniament en demòcrates de tota la vida, amb el còmplice de penes de mort Don Manuel Fraga al capdavant. Ja és cosa coneguda que Alianza Popular, una formació que representava el franquisme ideològic i sociològic, va quedar quarta en les primeres eleccions democràtiques espanyoles, el mes de juny del mateix 1977, per darrere de la UCD d’Adolfo Suárez, el PSOE de Felipe González i el PCE de Santiago Carrillo. Això no va ser obstacle perquè, en pocs anys, ja amb el nom de Partit Popular però sense canviar ni una engruna del seu esperit fundacional, aquell mateix partit fundat per Don Manuel (que en va ser president d’honor fins a la seva mort) es convertís en el primer partit d’Espanya i perquè aquell jove militant de Pontevedra acabés convertint-se en el president de tots els espanyols i també del partit, que actualment està essent jutjat pel cas més greu de corrupció política conegut a la UE: la trama Gürtel. Són les voltes que fa la vida. I són coses grates de recordar, ara que Mariano Rajoy, en exercici de les seves funcions com a president d’una democràcia en la qual no ha cregut mai, té el cinisme d’afirmar que la celebració d’un referèndum d’autodeterminació li sembla una regressió al franquisme.
