Som una sanció
És el que tenen tot el dret a cridar, al Fossar de les Moreres o onsevulla que els llegui, els quinze diputats socialistes sancionats pel PSOE per haver votat al Congrés precisament com a socialistes. Com a socialistes, i no com una tropa d’encunyadors de moneda falsa (duros sevillans, potser), disposats a qualsevol baixesa per vendre la quincalla de les seves conviccions a qualsevol preu. Són els set diputats del PSC, sis del PSOE (entre els quals s’hi compten els dos de les Balears, Pere Joan Pons i Sofía Hernanz) i dos independents, que tindran el premi, certament moral i no de cap altra mena, de poder respondre a les preguntes dels seus votants, o dels militants de les seves formacions, sense haver d’abaixar la mirada. Mentrestant, el portaveu Antonio Hernando es mimetitza cada dia més amb el seu sòsia Rafael Hernando, en un terrorífic efecte d’emmirallament que afecta la totalitat del partit fundat per Pablo Iglesias (l’històric, no l’actual).
Com que l’exercici de la política fa molt de temps que s’ha instal·lat en el curtterminisme més estèril i desmemoriat, Susana Díaz i els seus lacais de la gestora es poden apuntar amb aquesta sanció una nova victòria. Momentània, ridícula, però victòria al cap i a la fi. Se suposa que han trobat d’aquesta manera una solució que ells deuen considerar salomònica: no s’aplica als díscols la màxima pena de l’expulsió, com exigien furiosament les seves files exaltades després d’haver tastat la sang el dia del defenestrament de Pedro Sánchez, ni es permet tampoc que aquells que varen deixar en evidència un PSOE captiu, desarmat i venut se’n surtin sense càstig. Sis-cents euros, la màxima punició econòmica prevista pel reglament intern del partit. Passi per caixa, que l’absoldrem dels seus pecats, tot i que no oblidarem que és un pecador i el mirarem de cua d’ull, a més d’arraconar-lo allà on ens convingui. Sis-cents euros i així queda pagat, mai més ben dit, el preu de la vergonya.
Aquest, com tots els que tractin del mateix tema, és un article a benefici d’inventari, perquè si els partits no fan gairebé mai cas del que diguin veus externes quan fallen o directament delinqueixen en assumptes d’interès general, encara en fan molt menys quan es tracta de qüestions internes. Ara bé, hi ha dues preguntes que l’opinió pública té dret a fer-se, tractant-se, com no es cansen de repetir ells mateixos i els seus nous amics del PP, d’una força tan important per a la política espanyola com el PSOE. Primera, quant de temps el partit ha de ser dirigit per una gestora que, per pròpia definició, hauria de tenir una existència puntual i transitòria, però que en canvi ha anunciat la seva intenció de perllongar-se tan indefinidament com sigui possible en l’ús i abús del poder? I segona, quant trigaran, i amb quin coratge ho faran, a repetir que el PSOE representa un model federal per a Espanya, si a dintre seu no hi cap ni la tímida discrepància del PSC de Miquel Iceta? No és que ho esperem, però seria interessant rebre resposta.
