Publicitat
Publicitat

El nas d'Hugo Chávez

Amb el serial (des)informatiu sobre la salut del president de Veneçuela, Hugo Chávez, sembla que s'estigui escrivint el guió per a un remake involuntari de dues pel·lícules de la primera etapa de Woody Allen. La primera seria Bananas , paròdia d'alguns moviments revolucionaris amb tendència a fer pujar al poder règims tan totalitaris i corruptes com els anteriors que han aconseguit derrocar. La segona és El dormilega , en què un altre govern totalitari fa mans i mànigues perquè no transcendeixi que el seu líder ha sofert un atemptat i només en queda el nas, que una colla de científics estudien amb l'esperança de treure'n material orgànic per clonar el governant. Especialment hilarant és una escena en què Woody Allen, enrolat en la resistència, aconsegueix segrestar el nas a punta de pistola.

Ignoro, naturalment, si a hores d'ara d'Hugo Chávez en queda alguna cosa més que el nas, o si s'està preparant un comando dels lobis de l'extrema dreta de Miami (que, com tota l'extrema dreta, s'anomena a si mateixa liberal ) per mirar de segrestar el cos malalt del soldado bolivariano . El que sí que sé és que aquesta mena de maniobres que converteixen en qüestió d'estat la salut d'un líder, sigui del color ideològic que sigui, són pròpies de règims contraris als fonaments essencials de la democràcia, com ara la llibertat informativa. Aquí en tenim experiència: no sé si se'n recorden de la perllongadíssima agonia d'un personatge anomenat Francisco Franco. Aquest senyor que Chávez va designar com a successor, Nicolás Maduro, té tots els números per acabar fent el paper d'Arias Navarro i sortir per la televisió dient allò de " Venezolanos, Chávez ha muerto" amb la cara plena de mocs i llàgrimes.

Ja sé que alguns amics m'acusaran d'haver fet un altre article "de dretes", però no veig què hi ha d'esquerres en la pràctica d'un populisme maniqueu, profundament militaritzat i sectari fins a la paranoia com el que representa Chávez. D'acord que els governs dels anteriors presidents veneçolans, Pérez i Caldera, van ser una calamitat per al país, però el "socialisme del segle XXI" no ha quedat enrere: per fer-se'n una idea, l'últim informe de Transparency International situa Veneçuela en el lloc 166 (d'un rànquing de 174 països) pel que fa a la percepció de corrupció dels seus mateixos ciutadans, per sota d'Haití, el Txad i Burundi, i just per sobre de l'Iraq. La inflació és del 29%, i la base de la subsistència de milers de ciutadans és un anomenat "assistencialisme" que els fa completament dependents de l'estat. Se sol parlar (com en el cas de Cuba) d'un sistema educatiu suposadament excel·lent, però la formació serveix de poca cosa quan no existeixen la llibertat de pensament i d'expressió.

Sens dubte, els espolis i els abusos de tota mena que han infligit les potències occidentals (incloent-hi Espanya) a l'Amèrica Llatina mereixen resposta. Però si la resposta és l'ocultació del nas moribund d'Hugo Chávez, em sap greu dir que no era això, companys, no era això.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF