07/03/2016

El món d’ahir, el món d’avui

2 min

Durant la Segona Guerra Mundial, Stefan Zweig va escriure un dels llibres fonamentals del segle XX, que ja hem esmentat en més d’una ocasió en aquesta columna i que mai no ens cansarem de recomanar: El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Zweig, nascut a Àustria i un dels principals impulsors del moviment europeista després de la Primera Guerra Mundial, hi exposa el seu testimoni de l’esfondrament del somni europeu sota la bota nazi, que el va commocionar fins al punt de suïcidar-se per no haver d’acabar de veure el desastre.

No cal arribar a aquest punt, però és possible que Zweig, un home de sensibilitat exquisida, tornés a llevar-se la vida si aixequés el cap i tingués ocasió de veure l’Europa dels nostres dies. L’anomenada crisi dels refugiats és una vergonya col·lectiva tan colossal que ens deixa sense arguments per donar-ne cap mena d’explicació.

A l’hora d’escriure aquestes ratlles, les últimes notícies són que hi ha centenars de persones, incloent-hi dones i nens, patint gana i set a la frontera entre Grècia i Macedònia, sense que ningú hi faci res, mentre el govern de Turquia demana a la comunitat internacional tres mil milions d’euros extra per acollir uns quants refugiats més. Deixarem de banda el paper d’Espanya, després que el ministre Jorge Fernández Díaz es preguntés en veu alta i en públic què hi vénen a fer tota aquesta gent, aquí, mentre feia construir una tanca plena de ganivets a la frontera amb Ceuta, a imatge i semblança de la que ja existeix a Romania. I deixarem també de banda la discussió sobre si es tracta de refugiats o d’immigrants, com si en una situació literal de vida o mort això tingués cap mena d’importància.

Mentre escric plou a a bots i barrals a la frontera entre Grècia i Macedònia, convertida en un fangar dins el qual es rebolca una multitud d’éssers humans del tot desassistits per les autoritats europees, que no saben anar més enllà de negociar a la menuda els diners que poden treure d’una suposada assistència humanitària, i dic suposada perquè no està garantida ni contrastada per cap banda. Només falta que tractin els refugiats com a turistes i els posin una polsera de tot inclòs quan arribin a una destinació o altra.

Ens podem morir mentre esperem que els nostres dirigents mostrin un gest d’humanitat, mentre els més desafavorits es moren de la pitjor manera a les nostres fronteres, ofegats o travessats per ganivets. Se suposava que la Unió Europea havia nascut com un espai de pau i de protecció per als ciutadans, incloent-hi els que poguessin venir de fora, sobretot tenint en compte el passat tràgic i recent que acumula Europa. Puc entendre, gràcies a la ploma magnífica de Stefan Zweig, com va ser el món d’ahir, però, en canvi, miro el món d’avui i no hi entenc ni una paraula. Tan sols sento pena pels que pateixen dolor i vergonya per culpa d’alguns dels meus congèneres i compatriotes que no tan sols no saben ni volen fer-hi res, sinó que encara desitgen treure’n profit. No sé quina Europa és aquesta, però no m’agrada.

stats