10/01/2017

Sí, ministra

2 min

Segurament el súmmum de la incompetència consisteix a equivocar-se fins i tot quan es tracta de no fer res, un virtuosisme sobre el qual acaba d’impartir una lliçó la ministra de Sanitat del govern d’Espanya, Dolors Montserrat. I és que el de Sanitat, a Espanya, és un ministeri cromo que no fa cap servei, tret del de desplaçar aire i fer veure que el govern de la Gran Nació no renuncia a cap àmbit d’actuació i de poder, encara que, com en aquest cas, totes les competències en la matèria estiguin transferides a les comunitats autònomes (i no per casualitat, sinó perquè siguin els governs autonòmics els que carreguin amb el freqüent desgast i l’escassa rendibilitat política que comporten els assumptes de la salut pública).

Això fa que el o la ministra de Sanitat sigui una figura perfectament ornamental, que només serveix perquè qui ocupa el càrrec pugui fer gala d’haver-lo ocupat (un altre cop allò de “ ministro, aunque sea de Marina ”), cosa que satisfà plenament les aspiracions dels arribistes sense deliris de grandesa, com la susdita Dolors Montserrat. Vull dir que amb un ministeri de Sanitat no podràs fer mai content un Federico Trillo, posem per cas, que necessita desplegar les seves ànsies de poder damunt ambaixades de primer nivell i damunt els 62 cadàvers del Iac-42 per sentir-se mínimament realitzat. Però, en canvi, resulta perfecte, quan s’escau l’avinentesa d’haver de formar un nou executiu, per tapar alguns forats menors (la quota catalana, l’equilibri entre homes i dones, la renovació exigida per Ciutadans) a canvi d’un nomenament que no compromet a res. Ni per part de Rajoy, que accepta Dolors Montserrat com a lleial mascota, ni per part de la mateixa ministra, que l’únic que ha de fer és tenir un bon passar, estar calladeta i no molestar gaire. Només que assisteixi a les reunions de govern i a les sessions al Congrés, i que contesti a alguna pregunta parlamentària en el cas improbable que l’oposició s’enrecordi de formular-n’hi alguna, ja haurà acomplit amb escreix la missió que se li ha encomanat. El millor ministre de Sanitat és el que passa completament desapercebut, en un mandat tan plàcid com inútil.

Sembla una tasca fàcil, però Dolors Montserrat l’ha complicada d’una manera extraordinària amb les seves declaracions i contradeclaracions sobre el copagament dels medicaments per part dels pensionistes, que l’han feta dir una cosa i la contrària, amb alguna giragonsa pel mig, en menys d’un dia, amb el resultat previsible d’haver aconseguit fer saltar totes les alarmes i les especulacions dels coneixedors de la qüestió (ella, per descomptat, no en té ni idea) i, en conseqüència, d’haver suscitat una controvèrsia fenomenal, de la qual serà divertit veure com se’n surt. “Qui té més que pagui més”, va clamar en un primer moment la ministra, en un rampell esquerranós que tampoc esperàvem d’ella. Potser que apliqui aquesta màxima per explicar el deute de dos milions tres-cents mil euros que la seva empresa familiar té amb Hisenda. Això sí que podria ser interessant.

stats