Publicitat
Publicitat

El dol i l'arqueologia

"Per a què els poetes en temps de misèria?", es preguntava Hölderlin. Els temps de misèries els estem patint de manera clamorosa, però això no vol dir que no comptem amb poetes excel·lents per acomplir la funció de donar-hi un contrapunt de saviesa, elegància i bellesa. Dues bones mostres del que dic són dos llibres que han arribat al mateix temps a les llibreries: Dol , de Txema Martínez, i Arqueologia , d'Enric Sòria.

Si Gil de Biedma intentava en un poema "formular l'experiència de la guerra", el Dol del lleidatà Txema Martínez és, com el seu títol indica, la formulació de l'experiència de la mort. En aquest cas, la mort d'un germà del poeta, a la memòria del qual va dedicat el llibre. La temàtica luctuosa, tanmateix, no hauria de tirar ningú enrere: dins l'obscuritat del pretext que el motiva, Dol és un llibre estranyament i intensament lluminós, que mira cara a cara i sense ambages el gran conflicte de l'existència humana (el fet de ser conscients que ens acabarem, i que també ho faran les persones estimades) només per reclamar-nos que mai negligim la celebració de la vida. No es tracta (o no només) del motiu clàssic del carpe diem , sinó de l'acompliment d'un requisit previ: per aprofitar el dia, cal primer tenir consciència d'estar vivint aquell dia. I això és el que ens ensenya Dol , un llibre escrit amb una claredat, una força i un domini de les eines del vers tan impressionants que no costa gens de dir que és una de les obres imprescindibles que ha donat la generació de Txema Martínez (que, ai las, glups, snif, també és la meva).

Per la seva banda, el valencià Enric Sòria ja fa temps que va superar qualsevol cotilla generacional i que ocupa un lloc indiscutible com un dels autors vius més importants de la poesia que s'escriu en català. Arqueologia no fa més que confirmar aquest lloc, i reforçar-lo amb quaranta-dos arguments imbatibles, tants com poemes conté el llibre. Entre aquests quaranta-dos poemes, destil·lats al llarg de tretze anys (l'anterior llibre de Sòria, L'instant etern , data de 1999), hi ha peces breus i llargues, líriques i discursives, meditatives, elegíaques i lleugerament burlesques, però totes elles presenten un denominador comú: un estil (una veu, que se'n sol dir) en l'esplendor de la maduresa, el desplegament de l'ofici d'un mestre. El títol tampoc no deixa lloc a enganys: com en l'arqueologia, els poemes de Sòria també reuneixen fragments dispersos d'un passat més o menys remot per reconstruir-ne una imatge que il·lumina el present i es projecta cap al futur. Com en aquell conte de Borges en què un home dibuixava àrduament un mapa damunt l'arena només per descobrir que, finalment, la imatge resultant era un autoretrat.

Com acostuma a succeir amb els grans llibres de poesia, tant Dol com Arqueologia són capaços de donar plaer a tota mena de lectors: tant els que estan avesats al llenguatge líric com els que mai han llegit un vers. La millor poesia, com demostren aquests dos llibres, és per a tothom. No se'ls perdin.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF