Desobediència estèril
La CUP ha après i ha incorporat, amb el mateix quadriculat rigor que qualsevol formació pro sistema, les maneres de fer del partidisme més previsible. Si un dels primers deures que s’autoimposa qualsevol partit convencional és marcar perfil, a fi de diferenciar-se dels seus rivals (sobretot d’aquells amb els quals es disputa o es pot arribar a disputar electorat), vet aquí la CUP aprofitant qualsevol actuació que dugui a terme el nacionalisme espanyol contra els seus dirigents o representants per marcar perfil desobedient davant o contra Junts pel Sí, formació amb la qual mantenen uns acords que als cupaires els resulten incòmodes. I en conseqüència, per tal de treure’s aquesta incomoditat del damunt, recorren al postureig del desobedient que se sent traït pels seus socis, als quals és necessari retratar com a tebis, acomodaticis o directament submisos. No s’entén d’una altra manera que un partit que es presenta com a independentista caigui en la candidesa de dir i repetir que la conselleria d’Interior havia d’estar d’alguna manera al cas de la detenció (d’altra banda, impresentable) de l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós. Doncs no, segur que no hi estava, de la mateixa manera que cap govern de la Generalitat, ni aquest ni cap altre, no ha estat mai al corrent de les decisions que es prenen des del govern d’Espanya (si a aquest no li interessa que siguin conegudes) fins que no s’han convertit ja en fets consumats. Els gols arriben constantment sense que es vegi a venir la pilota, que sol arribar amb efecte perquè reboti després a la cara de l’estimat adversari. Atiar els ànims tan fàcilment combustibles de la CUP és una temptació irresistible per al nacionalisme espanyol: ara un regidor, ara una alcaldessa, i el xou dels independentistes dividits ja torna a estar servit. Per marcar perfil, és clar. Contravenint les famoses instruccions del procurador reial del segle XVIII, aquí es noten tant el efecto com el cuidado, però tant se val perquè s’aconsegueix el resultat desitjat. Parlant de companyies incòmodes, la CUP potser faria bé de preguntar-se si algunes de les seves reaccions i expressions no fan altra cosa que retroalimentar la munició de l’adversari, ja de per si prou abundant.
Pel que fa a la desobediència, no hi ha cap dubte que ha estat un dels motors d’alguns dels avenços més importants de la humanitat, i la seva història va plena de referents alts, honorables i dignes de recordança, des de l’esclau Espàrtac fins a Gandhi passant per Jesucrist, Mandela o Rosa Parks. Per això mateix se’m fa estrany quan sento algú que, referint-se a la desobediència, afirma que “la practica”, com si fos un esport per mantenir-se en forma. Se’m fa estrany i em sap greu, perquè aleshores sé que aquesta desobediència serà estèril. Dit això, naturalment, ni cap més detenció ni cap més procés judicial per motius d’opinió política. La vergonya que ens fa passar el nacionalisme espanyol és massa grossa per perdre més temps i energies marcant perfils; això ve després.
