El cigarret que cargola Bárcenas
Gràcies a una pregunta formulada pel diputat d'ERC Alfred Bosch, hem tingut coneixement d'una informació que decididament necessitàvem: en tota la seva vida, Alberto Ruiz-Gallardón mai mai (el ministre de Justícia es va preocupar de recalcar la negació) ha consumit cànnabis. Assabentats d'aquest fet, d'ara endavant dormirem molt més tranquils, com si tinguéssim una bosseta de cascall a sota del coixí.
La pregunta sobre el consum de substàncies estupefaents fumables (sobre els porros) ja és un clàssic de l'escena política internacional. La tendència, com sempre, la van iniciar els ianquis, i en diverses campanyes electorals americanes s'ha pogut sentir una mica de tot sobre els cigarrets del riure. Per cenyir-nos només als candidats que van assolir la presidència, podem recordar que Lyndon B. Johnson va admetre haver fumat marihuana, però només un dia que es va entrevistar amb Bob Marley, per fer-se el progre. George Bush Jr., en canvi, com a bon conservador, va negar categòricament haver-se fumat mai un porro, perquè el que ell preferia era buidar les botelles de bourbon (de bourbon de Texas) de dues en dues, un vici del qual va fer el favor d'apartar-lo Nostre Senyor en persona. Més incisiu, com és habitual en ell, Obama no va tenir inconvenient a enfotre-se'n del seu antecessor demòcrata i marit de la seva secretària d'Estat: "En la meva època d'universitari vaig fumar bastants porros", va declarar l'actual president dels EUA. I va afegir, replicant a Clinton: "I, a més, em vaig empassar el fum. D'això es tracta, no?"
Alberto Ruiz-Gallardón, tanmateix, s'ha estimat més predicar amb l'exemple i negar qualsevol vinculació amb les substàncies prohibides. No tan sols això, sinó que va aprofitar l'avinentesa per reprotxar-li al molt difunt Enrique Tierno Galván la seva cèlebre frase "Joves de Madrid, el que no estigui col·locat que es col·loqui". A parer de Gallardón, la frivolitat del seu predecessor en l'alcaldia de Madrid hauria empès un munt de joves a la desgràcia de la drogoaddicció. Podia semblar que els Oscars d'Almodóvar havien conjurat aquest perill, però la Movida arriba a la picota trenta anys després. D'això se'n diu revengisme.
Els anys vuitanta, com ha dit Antón Reixa d'Os Resentidos, van ser salvatges i miserables, però van anar plens d'una idea de llibertat que per un moment va fer pensar que Espanya podia arribar a ser la reserva espiritual d'una certa idea de millorament col·lectiu. No va ser així. El que ha acabat triomfant són els pijos repentinats que mai han fumat cànnabis perquè sempre han preferit jugar al joc que jugaven els especuladors financers. Els que fan proclames sobre el concepte de família mentre freqüenten transvestits i locals d'intercanvi de parelles. Potser que Gallardón s'abstingui de penjar-se medalles de santedat i que s'ocupi del que veritat li interessa. Per exemple: què fumen els dirigents del seu partit, que es deixen denunciar (per acomiadament improcedent) per un aturat anomenat Luis Bárcenas...?
