01/03/2013

Qui fa antipolítica?

2 min

La gran família socialista està vivint una vertadera festa de la democràcia a la qual tots hi som convidats per a la nostra instrucció com a ciutadans d'un estat de dret. Fa temps que els partits polítics, a Catalunya i a Espanya, s'esforcen poc o gens a dissimular la seva condició de meres plataformes de poder, fortíssimament jerarquitzades i altament problematitzades en el seu funcionament intern, en què la lògica consisteix a esclafar el company-adversari i a eliminar de la foto tot aquell que es mogui (tal com en el seu dia va avisar Alfonso Guerra, que ara ha tornat a sortir del sarcòfag). Però la vella simbiosi PSC-PSOE, segons la qual es tracta de dos partits diferents però en què n'hi ha un que no té dret ni a tossir sense el permís de l'altre, s'endú la palma de la calamitat. L'autoexpulsió de Carme Chacón i la decapitació de José Zaragoza (càstig exemplar a la plaça pública) han acabat de donar la mesura exacta del moment en què es troba el projecte socialista: absència total de rumb i de lideratge, desconnexió radical amb la ciutadania i amb els seus propis votants, falta de credibilitat i immersió en guerres fratricides que únicament serveixen per farcir titulars, tertúlies i columnes d'opinió (com ara, glups, aquesta mateixa).

Tant el PSC, a Catalunya, com el PSOE, a Espanya, duen el camí perfecte per convertir-se en una andròmina més o menys voluminosa parlamentàriament, però sense opcions reals de tornar a governar en els propers lustres. No cal dir que això causa la felicitat dels seus rivals, es diguin PP o CiU. Però aquestes formacions farien molt malament de felicitar-se per la descomposició socialista, perquè ells mateixos es troben en un moment galdós i, si es vol, paradoxal de la seva història: governen, sí, però tant la seva intenció de vot com la valoració dels seus dirigents es troben en caiguda lliure, i tant els uns com els altres estan entrampats fins a les orelles amb els principals casos de corrupció que empudeguen el sistema i en fan trontollar les estructures fonamentals.

Tot això sumat (i algunes coses més) dóna com a resultat el que coneixem com a desafecció, o descrèdit de la política. I la conseqüència directa d'aquesta desafecció o descrèdit són fenòmens grotescos com el de Beppe Grillo a Itàlia, que aquests dies ha posat els pèls de punta a tot el que queda de la socialdemocràcia europea. A mi també, no es pensin, em repugnen casos com el del tal Grillo. Però al pas que anem, i si els nostres partits diguem-ne convencionals no s'espavilen molt i aviat, que ningú s'estranyi si qualsevol dia d'aquests es presenten a eleccions Los Morancos, Pedro Ruiz, Jordi Elapé o el senyor Barragán, i a sobre obtenen un bon resultat. Perquè això que -amb un punt d'altisonància- anomenem antipolítica , no és més que la resposta sarcàstica i visceral de la ciutadania enfront d'un sistema de representació podrit. I perquè l'antipolítica, per desgràcia, ja fa molt de temps que la perpetren els mateixos polítics professionals.

stats