Quan havíem de fer història
Gràcies als mai ben ponderats oficis de la secció de Política d'aquest diari, ahir vam saber que el president Mas ha manifestat a l'executiu que presideix la seva voluntat de "no passar a la història com un traïdor". Els consellers Vila, Ortega, Pelegrí i Puig, pel que sembla, li han demanat un gir en l'orientació de la labor de govern, i Mas s'hi ha negat: amb bon criteri, al meu modest entendre, perquè la seva situació és tan precària que, si ara mateix gira, corre seriosament el risc de tombar. Rectificar a temps diuen que és de savis, però rectificar quan no n'és l'hora pot tenir conseqüències catastròfiques.
Després hi ha la preocupació del president Mas sobre com passarà, ell personalment, a la història. És una preocupació molt presidencial, aquesta, perquè d'entrada es pressuposa que a un president sempre li correspon passar, poc o molt, a la història, i és lògic especular sobre el retrat -i el relat- que quedarà d'un mateix en un àmbit tan solemne com el de la posteritat. Ara bé, convé no fer-se gaires il·lusions sobre la possibilitat de controlar el propi pas a la història, perquè la història va plena de paradoxes, incongruències i males bromes. En condicions normals, el president Companys segurament hauria passat a la història com un tarambana, però va tenir la sort i la desgràcia alhora de fer-ho com un màrtir, en un inesperat gest èpic final. Macià ocupa el seu lloc dins la història com un patriota entranyable i, en el més comú dels casos, com una plaça de la Diagonal de Barcelona. Josep Irla ha passat a la història com el president que ningú recorda, i Tarradellas hi va passar com... com Tarradellas. Jordi Pujol passarà a la història com el president del trencaclosques diabòlic (l'encaix de Catalunya dins Espanya) i Pasqual Maragall com el president de la Generalitat que en realitat era alcalde de Barcelona. José Montilla passarà a la història com el president que no tenia cap gana de passar a la història, i ni tan sols de ser president. I Artur Mas, de moment, té números per passar a la història com el president de la legislatura més breu i el de la singladura més que incerta cap a l'Ítaca nacional. D'aquí que la seva preocupació sigui ben comprensible.
Llàstima, ai las, que en plena deliberació sobre el lloc que li reserva l'esdevenidor al president Mas, caigui com una bomba fètida la imputació del secretari general de CDC, Oriol Pujol i Ferrusola, per tràfic d'influències en l'anomenat cas ITV. Un fet que certament no passarà a la història, però que podria merescudament portar el títol de Crònica d'una imputació llargament anunciada . Fins i tot el Tato sabia que aquesta imputació s'havia de substanciar més aviat que tard, i a posta el president Mas s'ha passat les últimes setmanes fent elaborades disquisicions entre un imputat i un polític amb la carrera extingida. Al patriarca Pujol no li hauria semblat bé una altra cosa. ¿Hem de computar també aquest episodi per als respectius llocs a ocupar dins la història, o no cal?
