Una abraçada demolidora
L’abraçada que es van fer els pares d’en Xavi, el nen de tres anys mort a l’atemptat de la Rambla, amb l’imam de Rubí és una imatge de dignitat i decència que farem bé de recordar i que obliga a repetir la frase que és en les situacions extremes quan surt el millor de la condició humana. Aquesta abraçada és una veritable mostra de compassió (que vol dir passar alguna cosa amb algú), i constitueix una resposta incontestable, demolidora, als ploricons mocosos i hipòcrites que han escampat aquests dies tants opinadors i opinatrius indignes, d’Espanya i de Catalunya, que al mateix temps que somiquejaven fingint dolor per les víctimes s’apressaven a promoure l’odi contra els altres, fossin els musulmans, els catalans o tots plegats. Els pares i l’imam de Rubí varen demostrar que l’amor fa tornar intel·ligents les persones, mentre que l’odi les fa tornar pedants, cíniques o mentideres. O fanàtiques. A la devastació perpetrada pels terroristes hi hem de sumar, ficant-la dins el mateix sac, la pestilència irrespirable dels intoxicadors de les idees i les paraules. I per damunt de tot això, hi hem de situar l’alt exemple d’aquesta abraçada.
I d’altres que hem rebut, procedents (també) d’aquesta comunitat musulmana que alguns i algunes corrien a criminalitzar quan les víctimes encara no havien estat ni recollides de terra. Em sembla que és la primera vegada que parlem dels terroristes no com d’unes figures opaques de les quals no sabem res més que l’atrocitat que han comès, acompanyades com a molt d’alguna fotografia dels seus rostres, el nom i l’edat. Aquesta vegada hem sabut qui eren els criminals, i això és important. Hem sabut que eren de Ripoll, que tenien pares, mares, germans i germanes, que tenien uns estudis o unes feines, que parlaven tals o tals idiomes i que eren uns joves que es comportaven d’una manera aparentment normal fins que varen deixar de fer-ho. Però, a més, hem pogut veure aquests pares, mares, germanes i germans. Els hem pogut veure i els hem pogut escoltar, i comprovar així que estaven tan afectats com tothom pel que havia passat. Més afectats encara, possiblement, perquè els terroristes eren els seus fills o germans. Als pares de Rubí i als pares de Ripoll els vincula el fet d’haver perdut els fills en un atemptat terrorista, uns entre les víctimes i els altres entre els botxins. Des del seu dolor, quina és la diferència? Deu existir, però els qui no som ells, la podem arribar a concretar i a entendre? Mentrestant, les paraules de dissabte de Hafida Oukabir, germana de dos dels terroristes de Ripoll, són clares: “El dolor és comú. Tots hem plorat. La incomprensió pel que ha succeït és la mateixa”.
Si la incomprensió i el dolor són idèntics, el coratge i la lucidesa per superar-los també ho haurien de ser. De Rubí i de Ripoll ens n’han arribat lliçons molt valuoses. Qui digui que només són efusions de bonisme cursi és perquè és algú que viu tenallat per la por. I la por és comprensible, però és baixa.
