Publicitat
Publicitat

Volem impostos catalans

En realitat, eren faves comptades (i mai més ben dit): al capdavall, el fet diferencial català consisteix principalment a pagar els impostos de cadascú a una administració o a una altra. A la Generalitat o al govern espanyol. És una manera antipàtica de plantejar-ho, però al final potser també és la més clara i resolutiva: tal com un antic adagi estableix que una persona té casa seva a la casa on té els llibres, podem extrapolar-ho a la idea que un ciutadà té la seva pàtria al país on fa efectives les seves càrregues contributives (amb perdó pel rodolí).

Al govern d'Espanya això ho entenen perfectament, i a posta escanyen a la Generalitat la seva capacitat recaptatòria. Ni euro per recepta, ni taxes judicials, ni gravàmens sobre els dipòsits bancaris, ni uns collons amb salsa (amb perdó). En una època en què totes les administracions autonòmiques s'espremen el magí per recaptar més i millor (sense anar més lluny, a les Balears s'han empescat un parell d'impostos sobre envasos -envàs, quant pagaràs?- i sobre grans superfícies que estan causant furor sectorial i jurídic), resulta que les úniques a ser declarades inconstitucionals són les taxes que s'inventa la Generalitat de Catalunya. També és mala sort, no els ho sembla?

No cal dir que la batalla dels impostos ja s'ha convertit en l'enèsima reedició de la guerra política entre Catalunya i Espanya. És a dir, que uns consideren que Catalunya és "un subjecte jurídic i polític" amb entitat més que suficient per decidir els impostos que decideix recaptar, mentre que uns altres troben un plaer especial a fotre aquest plantejament enlaire. Per la via de la Constitució, naturalment, que tant serveix per a una cosa com per a una altra. I a través del Tribunal Constitucional, que, a força de no ser justícia ordinària, ha arribat a no ser justícia de cap mena, sinó un instrument decididament extraordinari per fer política en un estat -l'espanyol- en què Montesquieu continua essent la grandíssima assignatura pendent.

A tot això, potser ens oblidem massa aviat dels vertaders protagonistes de la història: és a dir, dels ciutadans que hauran de satisfer aquestes taxes, tant si li vénen imposades pel govern de Catalunya com si les ha d'entomar per decisió del govern d'Espanya. Tot plegat s'assembla una mica a aquella campanya que va fer furor a les darreries del franquisme, i que va tenir l'eslògan de Volem bisbes catalans . La campanya va tenir un èxit històric, però el resultat és que els bisbes, hagin nascut on hagin nascut, segueixen essent bisbes. És a dir, que els hem d'aguantar, encara que no sapiguem per què, més enllà del fet que són d'aquí. Amb els impostos succeeix una cosa semblant: que siguin nostrats no els fa menys detestables. Sobretot, quan sabem que no serveixen tant al bé comú com a la perpetuació d'una casta política que, cada dia més, s'assembla a la cúria vaticana: un poder enorme, en mans d'homes voluntàriament capats. Potser que imposem el port franc i el secret bancari (i sobirà)?

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF