13/12/2011

València, Palma, Chicago

2 min

Ja és un tòpic mencionar-ho, però a Al Capone el van detenir per evasió d'impostos. El gàngster més famós del Chicago dels anys vint havia robat, matat i extorquit, però l'única escletxa que va trobar Elliot Ness per enxampar-lo va ser un desquadrament en els seus llibres de comptes. Naturalment, Capone no se'n sabia avenir que li busquessin les pessigolles per aquesta nimietat, i en el moment de la seva detenció es va mostrar prepotent i fatxenda, convençut que tornaria ben aviat al carrer. Capone va ser sentenciat a deu anys de presó, vuit dels quals els va complir al penal d'Alcatraz, de màxima seguretat. En sortir patia demència, i el seu imperi criminal s'havia enfonsat. Va passar els pocs anys de vida que li quedaven tancat a casa seva, tot sol, arruïnat i decadent.

Em sembla oportú recordar aquesta història amb motiu del judici que afronten Francisco Camps i Ricardo Costa per l'anomenat cas dels vestits, i per què no, del que ha de dur el mes que ve Jaume Matas davant del jutge per respondre de tot un rosari de causes, cadascuna més edificant que l'altra. Ni Camps, ni Costa, ni Matas són gàngsters: només (presumptes) polítics corruptes. Però tenen en comú amb Capone que, en el moment de ser reclamats per la justícia, van reaccionar amb un menyspreu i una xuleria que ara s'han de menjar sense patates i en eixut. Camps va dir que tot era cosa de pujar "un parell d'esgraonets més" per quedar lliure de tota sospita. Matas, en ser reclamat pel jutge del seu exili daurat als EUA, va tenir la sang freda de donar una entrevista a IB3 per queixar-se amb amargura que se li estava causant un greu perjudici, perquè ell a Amèrica hi tenia "una molt bona ocupació". Tant a l'un com a l'altre, com a la criatura dolcíssima coneguda com a Ricky Costa, els ha caigut el pèl per culpa dels detalls: pel compte de la sastreria, en el cas dels valencians; per una acumulació d'immobles que difícilment es podia justificar en base al sou que percep el president del govern balear, en el de Matas.

La sensació d'actuar amb una impunitat total no és l'únic paral·lelisme entre el rei de la màfia i el nostre trio de la benzina. També ho és la fi de les seves carreres: en principi, i encara que de vegades pugui semblar el contrari, cap dels tres exprohoms pateix demència ni cap altra malaltia, i des d'aquí els desitgem que Nostre Senyor els concedeixi salut i llarga vida. Però del que poden estar segurs és que, com Capone, d'ara endavant tots tres tindran molt de temps per pentinar el gat i menjar sopetes: Roma no paga traïdors, i els partits no perdonen els espavilats que es deixen enxampar per una badada. Al número 14 del carrer Génova ningú se'n recorda d'haver-los saludat mai.

Això sí: els que pensen que casos com aquests poden tenir alguna cosa d'exemplar i servir per a això que en diuen regeneració de la política, que s'oblidin del seus bons desitjos. Al Capone va caure, sí, però el crim organitzat va continuar. I encara avui seguim igual.

stats