A la utopia per la legalitat
Existeix, com és sabut, un sector dins els comuns (o, més exactament, dins els dirigents i els opinadors que representen els comuns i que en tot cas parlen en nom seu) que insisteix que a Catalunya no es pot celebrar el referèndum sobre la independència perquè això va contra la legalitat vigent, que és la de la Constitució espanyola. I és un argument que, com més el repeteixen, més estrany es fa de sentir de boca seva, perquè coincideix punt per punt amb l’argumentació de la dreta nacionalista espanyola del PP i la seva confluència antany esquerranosa, el PSOE. Saltar-se la llei, en diuen. Aquest sector dels comuns generalment ho amplia especificant que ells sí que són partidaris del referèndum, però d’un referèndum acordat i legal, és a dir, conforme amb la Constitució. Per a la qual cosa seria necessària una reforma de la carta magna, cosa que significa el sí d’una majoria de tres quartes parts al Congrés de Diputats, etcètera. En definitiva, i per citar els clàssics castellans, cuán largo me lo fiáis. Però sorprèn sobretot aquesta plena coincidència argumentativa d’aquests comuns amb el PP, tan idèntica que, si se’ls escolta sense saber qui són, resulta impossible distingir unes declaracions sobre el referèndum de Joan Coscubiela respecte d’unes de Rafael Hernando, posem per cas. I sorprèn perquè parlem de persones que no tenen inconvenient a invocar el valor de la utopia (que personalment compartesc) en molts altres aspectes de la política. Però quan es tracta del referèndum, se cenyeixen amb escrupolositat a la legalitat vigent.
Abans que algú em retregui que aquest és l’article d’un reaccionari o d’un votant de Junts pel Sí, aclariré que no soc ni una cosa ni l’altra. I afegiré que m’he considerat de sempre, i em considero encara, una persona d’esquerres, cosa que significa, per simplificar, que no he votat mai cap partit de dretes (això inclou el PSOE) i que no penso fer-ho en un futur pròxim ni llunyà. Com que, a més, soc dels que estan convençuts que s’ha d’anar a votar, perquè l’abstenció i el vot en blanc acaben alimentant precisament les opcions més antidemocràtiques, el resultat és que acabo votant a totes les eleccions que se’m convoca, encara que sovint ho faci, com se sol dir, amb la pinça al nas. Però votant.
Ara bé, això no impedeix que, tot i no votar mai la dreta, sovint em desconcertin o fins i tot em molestin les actituds i els discursos dels partits que representen l’esquerra, i que cada vegada els escolti amb més estupor, més indiferència o més distància, segons el cas. Ho explico perquè el meu cas, en si mateix, no té cap valor, però observo que no és aïllat i que no tan sols em succeeix a mi, sinó que senzillament coincidesc amb el patró de molts altres votants d’esquerres. I em pregunto si els partits d’esquerra hi pensen, en aquesta situació, i si de veritat pensen que es pot mantenir durant molt de temps. Amb equilibrismes com el de lloar la utopia al matí i tancar-se dins la legalitat vigent a la tarda, posem per cas.
