Presidències insòlites

Encara no hi ha allò que se’n diu prou perspectiva, però segur que no acabarà el nou any sense que s’acumulin les anàlisis de tota mena i des dels plantejaments més diversos sobre la presidència de la Generalitat de Catalunya de Carles Puigdemont, una presidència atípica per l’atípica situació política que travessava i que seguirà travessant el país entre el dia que ell va accedir al càrrec i el dia que l’abandonarà. Amb una diferència substancial entre les dues dates: que s’haurà celebrat un referèndum en el qual la ciutadania de Catalunya haurà expressat la seva voluntat, o bé per deixar de ser una comunitat autònoma de l’estat espanyol i esdevenir un estat independent i plenament sobirà, o bé per mantenir l’statu quo actual. I hem de creure que aquest referèndum se celebrarà, perquè aquest és l’objectiu i el propòsit de la presidència de Puigdemont, la seva única raó de ser. Puigdemont va assumir el càrrec després del pas al costat d’Artur Mas, que va tancar així els tres mesos llargs de negociacions que van seguir als resultats de les eleccions del 27 de setembre de 2015, i ja ha expressat en diverses ocasions la seva postura de no presentar-se a les eleccions que hauran de seguir a la celebració del referèndum, que en cas de victòria del sí serien les primeres de la nova República Catalana independent. Puigdemont no és un president votat per la ciutadania, sinó pels diputats que representen aquesta ciutadania al Parlament, i és conscient que el seu mandat va tan directament lligat al referèndum per la independència que no té sentit plantejar-se la continuïtat en el càrrec més enllà d’aquest horitzó. Els seus adversaris esgrimiran aquestes circumstàncies per qüestionar la solidesa, i fins i tot la legitimitat, d’aquesta presidència, mentre que els seus partidaris hi veuran -hi veurem- precisament els ingredients que li confereixen un valor excepcional.

I és que si la presidència de Puigdemont és atípica, no ho és menys la del seu homòleg espanyol i principal adversari polític i institucional, Mariano Rajoy. Si la investidura de Puigdemont es va produir després d’una crisi política de tres mesos de durada, la del president espanyol ho va fer després d’un impàs de 315 dies, gairebé un any, i només es va poder resoldre amb l’estrepitosa implosió del principal partit de l’oposició, el PSOE, que es va veure obligat a votar a favor seu precisament per poder seguir mantenint les coses tal com estaven i no perdre encara més llençols en aquella bugada. Durant aquests 315 dies no van parar de sortir a la llum escàndols de corrupció protagonitzats pel PP, fins al punt de convertir-lo en un partit sovint referenciat com “el més corrupte d’Europa”, i que en tot cas segur que és el primer a ser investigat (imputat) en conjunt per la seva intensa i (cada vegada menys) presumpta activitat delictiva. El referèndum del setembre mesurarà les forces de dos presidents atípics, certament, però és que, d’atípic, també hi ha maneres i maneres de ser-ho.